Una anàlisi marxista (de Karl Marx, no pas de Groucho!)  assenyalaria la digitalització com la base de les societats actuals. Les solucions tecnològiques abracen des de la medecina a la mobilitat passant pel comerç o l’oci. Seguint aquesta anàlisi marxista, la superestructura de la moderna vida social són les declaracions, que les TIC viralitzen de forma exponencial. Vivim en l’era de les paraules. Als diaris, la meitat dels titulars són cites entrecomillades. A les TV i les ràdios triomfen les tertúlies. I les xarxes socials s’han inventat i desenvolupat gràcies a l’allau d’opinions que s’hi publiquen.

Tot és bla, bla i bla. I és evident que els que parlen -o piulen- ho fan convençuts que aquesta és una forma adient per a posicionar missatges i generar influències. Però, realment ho és?

Des d’una perspectiva d’eficàcia, tot aquest discurs públic no serveix de gran cosa. Les paraules entren per una orella i surten per l’altra. Els que defensen la construcció d’un relat a base de repetir frases, matxucant l’atenció del públic, allò que acaben fent és avorrir-lo. O directament predisposar-lo en contra. A més, les paraules se les endu el vent. Les persones recordem fets i emocions, però difícilment podem recordar més d’una dotzena de cites. La qüestió no és dir molt, si no dir coses memorables. Siguin o no veritat, d’acord, però aquest és un altre debat. Donald Trump no va guanyar per ser més loquaç que els seus rivals. El seu impacte sobre la gent no es media per quant deia, sinó pel que deia.

L’obsessió que tenen algunes persones -entre elles, molts directius d’empreses o institucions- per sortir als mitjans de comunicació té molta més justificació en la necessitat d’alimentar el propi ego que no pas en el resultat -en termes d’imatge o de notorietat- que en poden obtenir.