El volum de canals de comunicació disponibles, acrescut gràcies a l’eclosió de les xarxes socials, ha generat un increment exponencial del nombre de creadors d’opinió. I, de manera indirecta, un canvi en la manera d’explicar les coses perquè, en paral·lel, també s’han multiplicat les audiències i convé tenir-les contentes a totes. Qui ha acabat pagant la festa és la veritat, que és menor i menor a cada missatge que es difon en l’àmbit públic.

El mecanisme que més s’ha utilitzat per satisfer tothom és l’ús d’eufemismes. En nom d’una falsa sensibilitat, ara s’ha de dir invident al que és cec o persona de la tercera edat al que és vell. Un dels entorns on més s’ha implantat aquest mètode de maquillar les evidències és en la política: en el seu afany indeturable per captar vots, governants i dirigents s’omplen la boca d’expressions meloses que busquen no incomodar ningú però que acaben pervertint la realitat fins a molestar les mateixes persones a les que pretenen protegir. És el cas de la locució persona racialitzada per a definir la gent que no és blanca (com si els blancs fóssim un producte genèticament diferent de la resta de races humanes!).

Aquesta tècnica d’edulcoració del llenguatge està arribant a nivells ridículs. Fa 3 anys, l’ajuntament de Palma de Mallorca va haver de retirar la campanya Esborrem el racisme del llenguatge després que la mateixa societat a la que anava dirigida rebatés l’essència i la idoneïtat dels exemples que proposava.

L’abús dels eufemismes ha anat més enllà de l’àmbit social, i ha penetrat de ple en la comunicació empresarial. Quants comunicats de premsa no s’han emès parlant de treballadors regularitzats per dir acomiadats? També es comenten els casos d’empreses que presenten un escenari de creixement debilitat per no dir que estan en crisi. Sovint llegim a la premsa països subdesenvolupats referint-se a nacions pobres. O cròniques sobre un conflicte col·lectiu quan es parla d’una vaga.

Els eufemismes poden ser un recurs per donar riquesa a un missatge. Però quan s’utilitzen en excés, acaben distorsionant tant l’autenticitat del relat que provoquen una pèrdua d’eficàcia. A la nostra professió no hauríem d’oblidar que comunicar vol dir arribar, no pas ser amable o bonàs. No ens paguen -no ens haurien de pagar!- per ser simpàtics, sinó per aconseguir uns resultats en forma d’influència sobre els nostres públics objectiu.