Tenen els diaris els seus dies comptats? Qui vol acabar amb ells i per què? Un estudi augura que la premsa tradicional s’extingirà a Espanya l’any 2024, mentre que a Barcelona i a Nova York acaben de néixer els primers e-diaris de pagament. Enmig de teories i conspiracions, els lectors també es formulen altres preguntes ‘transcendentals’ . Resistirà l’i-Pad millor que el paper quan se’ns caigui a sobre el cafè del matí? (…)

Batalles perdudes

“La impremta és un exèrcit de vint-i-sis soldats de plom amb el que es pot conquerir el món”, assegurava el pare d’aquest invent, l’alemany Johannes Gütemberg. Però aquesta sentència, que s’ha mantingut inqüestionada durant cinc segles i mig, ha començat a trontollar. I ara va de debò.
El diari tradicional, el de tinta sobre paper premsa de tota la vida, encara el seu darrer embat. En els últims anys, totes les capçaleres del país han fet serioses retallades de personal, empeses per un continuat descens tant de les vendes com dels ingressos publicitaris. Una situació que viuen alhora i sense excepció tots els països del primer món. Segons un estudi realitzat per la consultora nord-americana especialitzada en previsions de difusió de premsa Future Exploration Network, el diari tradicional en paper desapareixerà del planeta l’any 2040. La seva extinció començarà molt abans al món occidental. A Estats Units no sobreviurà més enllà del 2017, mentre que a Espanya i a bona part d’Europa les rotatives seguiran girant fins al 2025.
El diari tradicional perd pistonada, mentre les seves expressions digitals guanyen adeptes. El paper ha perdut la batalla de l’obsolescència, davant de l’actualització en línia dels nous formats. Ha perdut la batalla de l’atracció –en especial de nous lectors–, desbordat per les possibilitats multimèdia. Però sobretot, ha perdut la batalla dels costos. “És l’economia, estúpid!”, que proclamaven els seguidors de Bill Clinton.

Quant costa un diari?

Com en qualsevol empresa, els responsables d’un diari han de barallar-se amb les factures a finals de mes. Però, som conscients de quant costa obtenir i fer arribar a les nostres mans la informació? L’euro amb vint que paguem al quiosquer cobreix, aproximadament, la meitat del cost de l’exemplar. Per quadrar els comptes, els diaris han de recórrer a dues vies externes de finançament: la publicitat i les subvencions públiques. Dos recursos als que deuen la seva supervivència i que generen un alt grau de “dependència”.
Què passaria si un diari pogués retallar dràsticament els seu cost sense renunciar a la qualitat? Prescindir de la impressió i la distribució en paper reduiria vora un 40% el cost final per exemplar. No és una idea pelegrina. El Periódico de Cataluña va presentar el passat 1 de febrer el primer e-diari de l’Estat. I un dia més tard, el magnat de la comunicació Rupert Murdoch feia el mateix amb The Daily, el primer periòdic del món exclusiu per a i-Pad, tot exclamant: “Nous temps demanden un nou periodisme!”.
Fotografies de 360 graus, vídeos d’alta definició (i en el futur en 3D), interacció amb les xarxes socials. Enrere queden les “edicions web” que tants mals de caps, provatures i reformulacions han viscut durant l’última dècada. La qüestió que segueix centrant els dubtes sobre la viabilitat de la premsa electrònica és si serà possible convèncer els lectors que han de pagar per accedir als continguts. Un repte difícil donada la sensació –errònia– de gratuïtat que acompanya Internet, però del que segurament depèn la pervivència de la premsa de qualitat. De moment, i igual que passa al quiosc, els e-diaris s’han posat d’acord en el preu de venda: la subscripció setmanal a l’e-Periódico costarà 1 euro, i 1 dòlar la de The Daily.

I aquests, què regalen?

La fi del diari en paper comportarà la desaparició de tot un model construït al seu voltant. Les impremtes i quioscos s’hauran de reinventar, com també ho hauran de fer les estratègies per captar lectors i subscriptors. Ja no podrem completar la coberteria a base de cupons, ni endur-nos el DVD de regal amb l’edició del diumenge. Els nous gadgets hauran de ser, com els diaris, digitals: aplicacions per al mòbil o descàrregues de música gratuïtes, posem pel cas. I perdrem tradicions tan nostrades com la d’anar a comprar el diari i croissants el diumenge al matí –vet aquí que els forns, de retruc, també en sortiran malparats–.
Després de reinventar-se una i altra vegada, la premsa encara segurament el canvi de model més profund de la seva dilatada història. Seguirem llegint, i ho seguirem fent sobre fons blanc –en això, tots els e-diaris coincideixen–, però tot serà diferent. De fet, pot ser que tot vagi a millor. “La premsa ha mort. Que visqui la premsa!”. I adéu, paper.