Amb seguretat, Muammar al-Gadafi serà recordat com un bàrbar. I com un camaleó, pels seus sorprenents canvis d’indumentària i per una política sense més rumb que la perpetuació en el poder i la preservació dels interessos personals. Però l’actitud del dictador i del seu fill Saif-Al Islam durant els primers dies del conflicte libi podrien ser també estudiades com a antiexemples en Comunicació.

Penso en dos moments: el primer, el discurs desafiant de Saif-Al Islam en què intenta deslligar la situació de Líbia de la viscuda a Tunísia i Egipte, tot amenaçant amb la possibilitat d’una guerra civil al seu país. El segon, la breu aparició de Gadafi pare, paraigües en mà, per dir que no ha anat a parlar amb els joves que es manifesten perquè està plovent.
Tot plegat, si podia servir per a alguna cosa, era per incendiar encara més els ànims de revolta. Tant pels continguts (infames), com per les formes, reflex de la percepció que a l’altra banda només hi ha súbdits, inferiors, tan fàcilment manipulables que ni tan sols cal posar-se dret a la cadira quan ens hi adrecem, com fa el fill del líder durant la seva intervenció.
Sí, és un cas extrem. Però serveix per recordar -perquè, de vegades, se’ns oblida- que comunicar no és tenir un altaveu gegant i fer-lo servir a màxima potència, com poden pensar els Gadafi. Ben al contrari, una regla bàsica és no obviar en cap cas el nostre interlocutor ni els seus punts de vista, encara que sigui per rebatre’ls. Evitar prepotències i paternalismes. Evident? No tant com és podria pensar, també per a moltes organitzacions del món democràtic.