El silenci com a política de comunicació empresarial ha estat impulsat per aquelles corporacions que no creuen que la gestió d’una Imatge pública pugui afavorir els seus interessos. Per a aquestes companyies, allò que compta és allò que fas, i no pas allò que transmetis. En molts casos, a més, afegeixen com a justificació que el silenci és també la més barata de les estratègies.
Radicalment fals. La Comunicació  és l’energia que dóna llum a l’empresa en el mercat (entre tots els seus stakeholders, per a ser més exactes), i no cal ni dir com de lent i car (i perillós) resulta avançar per la foscor.

Ara bé, són millors, més potents i competitives, les empreses que “fan” molta comunicació? L’error està en la confusió semàntica entre Comunicació i soroll. Parlar molt no és sinònim de ser millor entès: al capdavall, els monòlegs acaben avorrint l’interlocutor.

Per tant, la gestió activa del silenci és un signe de qualitat en les polítiques de Comunicació empresarial. El silenci cal usar-lo quan es corri el risc de descontextualització dels propis missatges. O davant d’interlocutors que no siguin els propis Grups d’Interès. I també si hi ha rèpliques sense fonament als nostres missatges: no es poden tornar a desmentir les falsedats prèviament desenmascarades.

Com a norma general, el silenci ha de ser usat com una eina tàctica, mai com un factor estratègic (llevat que et dediquis a la guerra o al narcotràfic, per exemple. I encara!, vegeu si no el web de la CIA  i les seccions que dedica a la canalla). El silenci és un instrument per a les accions a curt termini, per a situacions puntuals, per a casuístiques específiques.
Per a tota la resta d’escenaris, sempre guanyarà aquella empresa proactiva en la Comunicació. I que, òbviament, la seva estratègia encerti en els missatges que difongui i en les accions de relació que desenvolupi amb els seus interlocutors.