La recent controvèrsia sobre la publicació inesperada de missatges privats, amb estranyes i insuficients justificacions per part de Facebook, porten la companyia a un camí com a mínim arriscat. Sembla que ja no es tracta de seduir l’usuari, sinó més aviat de mantenir-lo captiu.

Mentre no sabem si aconseguiran o no el seu objectiu, descobrim un Facebook convertit en una versió apolítica de Wikileaks.  A diferència de l’organització de Julian Assange, no és la ideologia sinó l’increment del benefici econòmic el que mou una política de tot a la vista gairebé a qualsevol preu. Per atzar o visió, fins ara Zuckerberg l’ha encertat de ple amb la seva aposta per la rebaixa dels estàndards socials d’intimitat. Sense dubte, va ser capaç de preveure una tendència emergent en unes vides i un món cada cop més oberts. O, fins i tot, van ser ell i Facebook els que van canviar el món decisivament en aquesta direcció.
Però ara, amb les ànsies de la rendibilització econòmica, potser està portant l’aposta massa lluny. Perquè, si Facebook es basa en les relacions personals, on la confiança és clau, on queda la confiança entre els usuaris i la xarxa social?

Segurament és fàcil de dir, però si ha de millorar els seus números, Facebook s’hauria de centrar en donar nou valor als seus usuaris. En aquest sentit, s’ha parlat de la creació d’un botó ‘Ho vull’, per exemple, que permetria la prescripció massiva de productes o fins i tot la seva compra, respectant al mateix temps la llibertat de l’usuari.

Però, pot funcionar aquesta iniciativa o d’altres de similars en una xarxa amb un ambient enrarit? Quants usuaris de Facebook només continuen a la xarxa social perquè els seus amics hi són però tenen un compromís nul envers la mateixa i per tant un mínim potencial a nivell de rendibilizació econòmica? Quantes persones l’abandonaran per una altra xarxa en cas de nous Faceleaks o d’altres contratemps inesperats?