El silenci també és una política de comunicació, com esmentàvem en una entrada anterior d’aquest blog. De vegades val més callar. Però des d’algunes institucions, més que un ús justificable del silenci, se n’està fent un veritable abús. Gairebé podríem afirmar que han decidit atrinxerar-se en tota una política d’incomunicació. Segurament perquè no són prou conscients de tots els perjudicis que això comporta.

No es tracta de fer demagògia, aquí. Mario Monti, amb el seu estil elegant, respectat i un govern que explica les retallades fins i tot amb llàgrimes (s’aprecien certes diferències respecte al cas que ens ocupa) ja té la prima de risc més alta que Berlusconi. Està vist, doncs, que una millor política de comunicació no ho arreglaria tot, perquè no tot és qüestió de clima i de feeling, com tant agrada dir. Les arrels de la crisi són més profundes.
Però comunicar-se minimitza una sèrie de danys greus vinculats a la desinformació i la inesgotable captivació humana pel misteri.

Incomunicar-se genera llegendes. A la borsa, entre altres governants, entre els funcionaris, els estalviadors i un llarg etcètera. Si no hi ha cap història oficial o aquesta és massa nebulosa, la gent omple aquest buit inventant-se una i fent la circular. Ha tingut fortuna, per exemple, la de que a Espanya hi ha més de 400.000 polítics. I, per molt que caigui pel seu propi pes fent uns quants números, serà per sempre a l’imaginari de milers de persones.
Incomunicar-se també incrementa la desconfiança. Perquè quan algú, de forma reiterada, no s’explica o no utiliza més que eufemismes forçats, es fa palpable que alguna cosa està amagant. O al menys ho sembla.
Incomunicar-se t’impedeix donar les teves raons. 
Incomunicar-te t’obliga a anar sempre a la defensiva.

Quan a la incomunicació li diuen discreció

Últimament els defensors de la política del silenci (exgovernadors de bancs centrals, ministres…) es justifiquen parlant de discreció. Un altre mot candidat al gran certamen d’eufemismes que sembla convocat de forma permanent des de ja fa uns anys. Però, més enllà d’això, creure en l’opacitat -si se’m permet una traducció personal de la discreció de que parlava- no significa sinó una inconsciència absoluta sobre el món en el que vivim. Ho diu la mateixa saviesa popular. Tot s’acaba savent i, si prefereixes obviar la transparència, pot ser que et trobis que un document transcendental acabi publicat per un altre govern o organització més transparent que tu, o interessada en fer-ho. Només has aconseguit una dosi de dèscredit de propina.

Massa decisors a institucions i empreses continuen considerant la comunicació com una qüestió gairebé de farandula, una banalitat, enlloc d’una necessitat a satisfer amb professionalitat, com qualsevol altra. O potser pensen que, al capdavall, la gent no és massa intel·ligent i sí bastant fàcil de regatejar. Una curiosa concepció del teu públic, d’aquell qui et compra producte o discurs i, després, quan menys t’ho esperes, deixa de fer-ho.