Un vell axioma diu que “no tot ven, però tot comunica”. Molts negocis n’han pres consciència amb el desenvolupament de la web 2.0 i de les xarxes socials. Se n’han adonat tant pel fet que allò que circula per internet acaba configurant la reputació i la imatge pública de l’empresa, com perquè ben sovint no han aconseguit transformar la popularitat a les xarxes socials en facturació. Per què costa tant poc tenir seguidors a facebook o a twitter, i en canvi costa tant que esdevinguin clients? La resposta és senzilla: comprar exigeix un esforç infinitament superior a mirar o a escoltar (entre altres coses, exigeix posar-hi diners…).

De fet, aquest és un problema tradicional en Comunicació. Ha passat igualment amb altres sistemes. Quants telespectadors que s’adelitaven amb un anunci determinat acabaven comprant el producte anunciat? Quant centenars de milers de flyers calia bustiar per atreure uns quants clients? I, actualment, quantes impressions de baner es necessiten perquè algú compri des de la web o des de l’smartphone?

El repte de la conversió és un afer quasi religiós, una qüestió de fe: pots creure igualment que viuràs amb o sense presència a la web 2.0, i que la teva salvació (el teu negoci) depèn de factors més rellevants, com per exemple el producte/servei, la xarxa comercial i de distribució, el preu, els atributs de marca… Però amb fe o sense fe en les xarxes socials, preocupa’t de fer-ho bé en totes les altres dimensions del negoci. I no oblidis un altre vell axioma que diu “allò que no es comunica, no existeix”.