La notícia és tan impactant que cal retrocedir als temps en què no hi havia control de la difusió per trobar una xifra tan esquifida: cap dels diaris que s’edita a l’estat espanyol supera els 100.000 exemplars de venda. I no per anunciada -la caiguda de la premsa en paper va començar fa una dècada-, la preocupació que genera aquesta notícia afecta molta més gent que les empreses editores o els professionals del periodisme, ja que n’hi ha que fins i tot es qüestionen sobre els efectes socials i polítics (un suposat i perillós afebliment del quart poder a les democràcies).

En realitat, tots aquests que preveuen una hecatombe universal per la progressiva fi de la premsa en paper s’equivoquen. I molt. El món es va desenvolupar prou bé fins que van aparèixer els diaris (tot just fa 3 segles), i seguirà progressant si un dia esdevenen objectes arqueològics. La qüestió no és el què, sinó el com.

Convé recordar, d’entrada, que el paper només és un suport, un canal. Per cert, un canal molt antiecològic (a més de la fusta per fabricar paper es necesiten productes químics com la tinta i màquines enormes per a imprimir) i molt antilogístic (per costos i per temps de distribució).

Com bé han analitzat diversos autors, la premsa escrita té sentit en un context polític, social i econòmic com són les societats de masses industrials capitalistes. Però avui som a l’era de les TIC, del marketing to one, de la immediatesa, de la col·laboració. Als diaris en paper els passa com als cotxes de cavalls: quan apareixen solucions més funcionals queden relegats a un pla secundari. Però igual com la mobilitat no ha fet sinó multiplicar-se amb la producció i venda de tota mena de vehicles de motor, així farà el periodisme.
El seu futur no està en omplir fulles i fulles. Més que mai, aquesta professió -informar els altres de tot allò que els poderosos volen mantenir ocult- pren sentit en unes societats més avançades, més exigents, i més àvides d’informació fiable. Això sí, cal canviar de vehicle, i oferir aquests serveis sobre suports més àgils, barats i eficaços. Passem de la cultura del producte a la del servei, perquè el que compta és la utilitat de la cosa, la solució a una necessitat, i no pas l’embolcall o el contenidor en què és servit. Com sempre, toca adaptar-se.