Per què comuniquem? La necessitat de compartir
Fa uns mesos vaig tenir l’oportunitat de moderar una taula rodona al Sang Cugat, el festival de novel·la i cinema negre de Sant Cugat, amb la participació de tres ressenyistes literàries: la bloguera Anna Maria Villalonga, la youtuber Charo González i la instagramer Aida Montoya. Vam parlar de literatura, és clar, però a mesura que avançàvem en el debat la comunicació va anar guanyant protagonisme.
Com vaig poder descobrir, i ja sospitava, totes tres sempre han estat àvides lectores i podrien passar-se hores parlant de llibres. L’aparició progressiva de noves xarxes socials no ha fet res més que donar-los nous canals, eines i formats per donar sortida a les seves recomanacions literàries sense les limitacions temporals i de distància que es trobarien si només les poguessin compartir de forma presencial.
Cap d’elles es guanya la vida fent de ressenyista, ni tan sols obtenen cap compensació econòmica per fer-ho ni se l’imaginen -seria tot un mèrit amb les dimensions de bona part de la indústria editorial a Catalunya-. La motivació és una altra: la voluntat de comunicar, de recomanar una lectura, d’explicar allò que els ha agradat, és per elles justificació suficient per dur a terme la seva funció prescriptiva. Afirmaven, sense embuts, que necessiten fer-ho.
No és res estrany. Quan llegim un bon llibre o veiem una bona pel·lícula, tenim ganes d’explicar-ho, de què la gent que coneixem també pugui compartir amb nosaltres aquesta bona experiència. Quan hem escollit bé un restaurant, hem trobat un bon hotel o hem estat ben atesos, volem ser-ne prescriptors.
Comunicar-nos és, en definitiva, una necessitat humana. Tenim prescriptors disposats a parlar de nosaltres i del que fem, així que si aconseguim un bon relat –literari o no–, podrem trobar noves vies per on flueixi de forma natural.