Els resultats de qualsevol acte o acció de comunicació són conseqüència de l’encert en la tria dels seus components bàsics: apuntar directament al segment d’audiència desitjat (target), comprensibilitat i impacte del missatge, llenguatge i context adequats, i ús del canal més eficaç. La creativitat, la singularitat o l’espectacularitat de l’acte o acció també hi ajuden. Però, què és pot fer per millorar el resultat quan tots aquests elements han estat gestionats òptimament? Encara queda un ingredient que contribueix a l’exit: el metamissatge.

S’entèn per metamissatge aquell missatge addicional que s’incorpora al missatge expressat. En les relacions personals, aquests metamissatges són l’anomenada comunicació no verbal: des dels gestos a l’aparença personal. Us heu fixat que, en els judicis, els acusats sempre van ben vestits? És una manera d’intentar convéncer al jutge o jutgessa de la seva innocència. Probablement, el somriure sigui el metamissatge més utilitzat en la história de la humanitat.

Partint del principi que la brevetat és un actiu per a una bona comunicació, qualsevol acte o acció ha d’intentar concentrar el màxim de valor en el mínim espai si aspira a tenir èxit. Això ho saben molt bé els mitjans de comunicació, autèntics i experimentats actors d’aquest sector professional. Dos exemples ben recents demostren com ho fan a travès dels seus titulars.

Diari LA VANGUARDIA de 7 d’abril: la notícia és la salvatge aplicació d’aranzels per part de l’administració Trump dels Estats Units. En el seu informe de 397 pàgines per justificar aquesta mesura, s’arriba a explicar que la llei espanyola que recolza les versions en català de les pel·lícules a la cartellera cinematogràfica és una “barrera significativa” al lliure comerç dels productes audiovisuals nordamericans.  LA VANGUARDIA, en el que se suposa un intent de defensa dels drets lingüístics dels catalans, ho expressava a la portada de la seva versió digital de la manera que es veu en la imatge adjunta (prenent un fotograma de Casa en flames, una de les pel·lícules catalanes més exitoses de 2024).

Un altre exemple, diari VILAWEB de 8 d’abril. En aquest cas, el mitjà digital -que s’ha mostrat hipercrític amb la gestió de la DANA d’octubre passat per part del govern valencià de Carlos Mazón- censura l’intent de la vice-presidenta (de personar-se en la causa sobre la gota freda que instrueix la jutgessa de Catarroja adduint un criteri tècnic recomanat per l’advocacia de la Generalitat) amb una imatge que sembla presa des d’un pany com una forma de palesar que s’amaga de les vergonyes que li causa una tal actidud. O, inclús, per transmetre com de mesquina és aquesta actitud.

En altres accions de comunicació més enllà de les periodístiques també s’han utilitzat metamissatges per a reforçar el Relat que es volia construir. Inés Arrimadas, líder del partit Ciutadans, apareixia sovint al faristol del Parlament mostrant cartells per intensificar els seus atacs al govern sobiranista de la Generalitat. Un altre cas ben diferent (i una mica antic) són les disfresses de superherois que en el seu moment usaven José María Ruiz Mateos i Ada Colau (dos personatges ideològicament antagònics) per mostrar la seva oposició als poders polítics vigents.

L’aplicació de metamissatges es pot fer, pràcticament, en qualsevol acció. Des de les lones comercials als photocalls (una manera de vincular marques amb famosos) fins al no ús d’auriculars per seguir una traducció, com una mostra de què allò que es diu no ens interessa. La gesticulació d’un futbolista davant una decisió arbitral, l’explicació d’un acudit a l’inici d’una ponència tècnica, la música de fons en un acte (oi que no se sent el mateix tipus de melodia en un míting polític que en un funeral?), l’atrezzo en una presentació comercial…

Els metamissatges són una fòrmula eficaç i econòmica per impulsar el Relat que es vol transmetre. Són la cirereta del pastís que corona l’èxit d’una bona acció de comunicació.