Obvietat: conèixer bé el públic al que ens dirigim és bàsic per triar i elaborar els nostres missatges. Tant la premsa com el màrqueting tenen perfectament identificat el seu target i s’hi dirigeixen de forma massiva, a partir de la tradicional segmentació per edat, gènere, perfil socio-econòmic-cultural…

No tan obvi: en l’ampli i més complex món de la comunicació corporativa existeixen (com a mínim) unes altres dues característiques dels nostres públics que hem de tenir en compte. La primera és la relació que mantenen amb nosaltres. Tota organització té uns ‘grups d’interès’ que constitueixen l’ecosistema amb el que s’interrelaciona: treballadors, usuaris, proveïdors, sector, propietat… En comunicació és molt útil disposar d’una estratègia específica per a cadascun: podem segmentar poc –públic intern i extern– o molt –cada grup o subgrup–. En el dia a dia, haurem de decidir a qui comuniquem o no una determinada informació, de quina manera ho fem (l’estil, l’orientació, la profunditat), amb quina freqüència o per quins canals. Així que és important tenir ben estudiats i definits aquests paràmetres.

Obvietat que sempre s’obvia: a més del “a qui” i el “com”, també és clau el “quan”. La segona ‘característica extra’ que hem de tenir en compte sobre els nostres públics és la seva rellevància. Prioritzar qui rep abans una informació és un sistema per gestionar i controlar els fluxos d’informació dins i fora de la nostra organització. Com a norma, hem de garantir que la informació arriba primer al personal intern (els farà sentir valorats i garantirem un control total dels missatges). Podem estructurar aquesta comunicació interna en cascada: primer la propietat / direcció, després el personal directament afectat, els comandaments, la resta de treballadors… Dependrà de la importància de la informació a divulgar i dels canals i el temps de què disposem per fer-ho. En qualsevol cas, mai un treballador s’ha d’assabentar per mitjans externs d’una informació rellevant que l’afecta –i, sobretot, mai se n’hauria d’assabentar llegint el diari–. Alhora, un administratiu no pot estar més informat que un director. Sembla obvi, oi?

Informats els públics interns, anem portes enfora. La premsa és un potent altaveu per arribar a una audiència massiva (la societat en general), però pot alterar/reinterpretar els nostres missatges. Per garantir-ne l’eficàcia, millor informar abans i de manera directa als nostres principals interlocutors: altres organitzacions amb les que treballem, proveïdors, administracions. Podem fer-ho a través dels canals corporatius: correu-e, web, publicacions, xarxes socials… La clau és mantenir el màxim control sobre el que comuniquem i sobre la màxima audiència possible.