• L’escenari: Un col·lega dedicat a tasques comercials que passa revista a les seves darreres 12 visites a clients (o potencials clients). Hi ha de tot, grans i petites empreses, administracions públiques i fins una fundació. Li demanen (i ven) de tot, des de consultoria fins a producte editorial. Què tenen en comú les 12 entrevistes? Que totes li demanen accions de comunicació de crisi, per salvar els mobles més que per créixer.
• El diagnòstic: El mercat pateix vàries distorsions simultàniament. Hi ha una sensació general que les coses aniran més malament durant els propers mesos. En algun cas, es visualitzen episodis de pànic (sobre la marxa de l’entitat, però també pel futur laboral de l’interlocutor). Es detecta la síndrome de Diògenes: podem sobreviure fent el mínim en Comunicació i, encara, tot pot fer-se un 25% més barat. Hi ha símptomes d’esgotament d’idees i apel·lacions a anar tirant de manual (contra l’opció de ser creatius).
• La recepta?: Les crisis només se superen -quan se superen- o amb Innovació (canvi de paradigma) o amb valors. No hi ha més opció. Més enllà d’ajustar pressupostos i multiplicar els esforços, o tens una base sòlida que et fa resistir, o ets capaç de re-inventar-te. Això val per a proveïdors i per a clients. Quan, enlloc de  projectar uns atributs o sorprendre amb novetats, et dediques a conservar el resultat, acabes sempre perdent. I aquests sí que són diners llançats.

Sobreviurà el consistent més que el resistent, l’imaginatiu més que l’agressiu, el que aporti talent més que el que només hi posi coratge, l’honest més que el salvapàtries. És possible que, en temps de crisi, tota la comunicació sigui de crisi (reactiva, curt-terminista, erradívola), però és segur que una bona comunicació de crisi només es pot dissenyar i executar des de la solvència i/o la intel·ligència. La resta només serveix per a perllongar l’agonia.