Postmodern Jukebox és un col·lectiu musical rotatori fundat per l’arreglista i pianista Scott Bradlee el 2011. PMJ és conegut per la reelaboració de la música moderna popular en diferents gèneres d’època, especialment formes de principis del segle XX com el swing i el jazz.  Cada setmana llança un nou vídeo a YouTube, sempre seguint una mateixa estètica visual (una càmera fixa frontal i un sol pla per a tot el vídeo, l’escenari sol ser una habitació normal i corrent, hi ha elements decoratius que es repeteixen, com una catifa). El resultat és que el grup ha acumulat més de mil milions de visualitzacions a YouTube i 3,6 milions de subscriptors.
PMJ és un exemple d’èxit de l’entreteniment en sèrie, una tècnica impulsada fa un segle pels grans mitjans de comunicació de masses (ràdio, TV, cinema) i que es basava en el model dels relats fulletonescos de la premsa europea decimonònica. Parteix de la idea simple de dissenyar un producte nou i diferent dels que existeixen i clonar-lo (amb lleugeres variacions individuals) indefinidament. El negoci és ja tan important que han sorgit plataformes com Netflix que l’han convertit en la seva activitat central.
Però aquest model de les sèries també ha esdevingut una estratègia de Comunicació Externa per a les organitzacions, i una eina potent per al posicionament i la notorietat de marca. Paradigmàtic és el cas del RACC, al que molta gent reconeix el lideratge per la informació que difon quotidianament sobre l’estat del trànsit. Per què és útil i eficaç la Comunicació en sèrie?

En primer lloc, perquè crea hàbit en el receptor. La difusió regular d’informacions seriades fidelitza audiències perquè els permet contemplar l’evolució de les coses.

En segon lloc, és comprensible. La repetició de patrons de comunicació (per exemple, els comunicats mensuals estadístics) faciliten una ràpida assimilació dels continguts.

A continuació cal destacar el que en podríem anomenar efecte percussor. Com un enganxós redoblament de tambors, la reiteració del model comunicatiu atrapa als públics, els enxampa a seguir el ritme periòdic de les informacions.

I la quarta principal virtud de la comunicació en sèrie radica en la seva capacitat d’establir referents. Polítics i periodistes -però també metges a la consulta o predicadors als púlpits- en saben molt de l’eficàcia en l’ús continuat de tòpics. Poques idees, però clares i matxucades incessantment, acaben convertint-se en veritats indubtables en la ment dels oïdors.
I com a metàfora de tot plegat, si un mira i escolta aquest vídeo segur que acaba enganxant-se i repetint la melodia i les paraules All about that bass indefinidament…