“El Gobierno ocultó siete años un estudio de los tóxicos en el pescado”. Un titular periodístic llaminer que, de ben segur, des del Ministeri de Sanitat haurien evitat fent pública, en el seu moment, la informació fruit de la polèmica. Evidentment, això no hauria garantit eliminar qualsevol tipus d’alarma social, sobretot quan provocar-la pot ser de l’interès d’alguns mitjans, grups polítics i fins i tot econòmics (la desgràcia d’uns és gairebé sempre la fortuna d’uns altres).

Però ara, per més raonables que puguin ser les explicacions del Ministeri, la credibilitat de qualsevol missatge queda molt tocada després d’haver classificat informació d’interès públic com a confidencial. Si, com diuen, la presència de tòxics al peix és un fet tan conegut, per què s’han prés tanta molèstia impedint durant anys (procés judicial inclós) la publicació de l’informe sobre la tonyina i altres espècies?

Anant més enllà, amb la justificació d’evitar alarmes socials, de vegades, l’únic que s’aconsegueix és desresponsabilitzar la població sobre problemes que són de tots. Ojos que no ven, corazón que no siente i qui dia passa, any empeny, oblidant que és el nostre mode de vida el que, entre d’altres, contamina els mars i fa que el peix que mengem sigui menys sa del que voldríem.
…no es pot tractar la societat com si no fos prou adulta i després demanar que entengui segons quines mesures (necessàries) a favor del medi ambient.