De ben segur que ni el mateix Carles Porta no s’hauria imaginat mai l’èxit sense precedents que ha tingut i està tenint “Crims”. El que va començar com un podcast que s’emetia a Catalunya Ràdio s’ha convertit, ni més ni menys, que en dos llibres (“Llum a la foscor” i “Tot el que llegireu és real”), una sèrie televisiva i ha fet el salt a la plataforma Movistar+ per emetre’l a tot Espanya.

De fet, la sèrie ha rebut ofertes d’altres plataformes i en el capítol final de la darrera temporada va aconseguir, fins i tot, posar nom i cognoms a una noia assassinada a Portbou de la qual no se n’havia sabut la identitat durant més de 30 anys. A tot això, cal sumar-hi una exposició immersiva que es podrà visitar al Palau Robert a partir de mitjans d’octubre sota el títol “Crims. L’exposició”. Però, quin és el secret de “Crims”? Quina estratègia utilitzen els creadors d’aquesta producció per enganxar a gent de totes edats i àmbits?

La sèrie, emmarcada en el gènere “true crime”, relata crims reals que han passat a Catalunya, on apareixen víctimes i delinqüents amb nom i cognoms. Casos que en el seu moment van ser notícia a la televisió, a la ràdio o als titulars dels diaris i que en el programa s’intenten recrear amb la màxima fidelitat possible, acompanyats d’imatges actuals i de material d’arxiu (documentació, sumaris…). També d’efectes visuals i sonors que fan que l’espectador quedi completament atrapat.

El programa és presentat per Carles Porta, reconegut periodista, productor, director, guionista i escriptor amb una llarga trajectòria professional. Porta ha demostrat que té un estil propi, proper, que connecta amb l’audiència. El llibre “Tor, tretze cases i tres morts” podríem dir que n’és l’exemple més conegut. Una història de “true crime” que va succeir a Tor, un poble a tocar d’Andorra, que també va fer el salt al podcast i va aconseguir captivar a milers i milers d’oients i lectors.

I és que, seguint aquesta línia, és ben sabut que el gènere “true crime” o la crònica negra atrau i que la “morbositat”, allò fosc, misteriós, desconegut, enganxa. Hem vist com molts documentals, pel·lícules o llibres (la majoria amb segell americà), basats o inspirats en crims reals, han tingut un èxit inqüestionable i és precisament aquest gènere pel qual ha apostat la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) amb “Crims”. I ha guanyat. Així ho demostren les xifres d’audiència. Tots els amants del “true crime” esperen poder seguir gaudint de productes com aquest i que es continuï “posant llum a la foscor”, amb rigor, professionalitat i amb la qualitat de produccions com aquesta. Caldrà esperar a una quarta temporada.