L’origen de la paraula eslògan és remot. Prové de l’expressió gaèlica sluagh-ghairm, on sluagh significa multitud i ghairm crit, i que s’utilitzava com a equivalent del nostre crit de guerra. Així, el pronunciés realment o no, el “mai no ens treuran la llibertat” de William Wallace (imaginat per sempre en el rostre furibund de Mel Gibson), en podria ser un.
Un món sense eslògans?, costa d’imaginar. En particular en àmbits com la publicitat, on aquests missatges sintètics i memorables tenen tant de pes. O en esdeveniments socials com una manifestació, on els eslògans animen, cohesionen… d’alguna forma continuen actuant com a crits de guerra.

Però és curiós que, de fet, en plena era de la comunicació digital, un element tan primitiu -en sentit no despectiu- com els eslògans estigui potser en millor forma que mai.
A Twitter, a les etiquetes o hashtag, inicialment concebudes com una forma de classificar temes per al debat inspirada en la utilitzada pel sistema de xats IRC, proliferen purs eslògans precedits del corresponent símbol # (coixinet en català).

Per bé o per mal, així ho estan concebent els partits polítics durant aquesta campanya, catapultant #rajoygana i l’antitètic #rajoynorespondealfredonoseesconde després del cara a cara televisiu PP-PSOE, o altres etiquetes com la recent #durandiputatdesde1979, promoguda des d’Esquerra per fer comèdia sobre la longevitat parlamentària del candidat de CiU, tot i que amb una dada incorrecta (en realitat es va estrenar al Congrés el 1982). Abans d’això -i com una prova més que la societat sol anar per davant dels polítics- van ser però els indignats i altres internautes crítics els que van començar a recolzar-se en els nous eslògans virtuals com a punta de llança dels seus missatges.

Què passarà en el futur? La tècnica gairebé inmemorial de l’eslògan és inesgotable i no morirà mai o, amb tant eslògan i hashtag esloganitzat, ben aviat ens importarà un rave el que sigui trending topic, tant si és mundial com interplanetari?