Avui vull parlar d’una cosa que segur que us ha passat a tots, especialment quan llegiu notícies al mòbil. Aquella sensació de frustració, de ser pres per ximple, quan un titular promet una informació bomba, cliques, i et trobes que la notícia real, allò que t’interessa de veritat, està enterrada al final de l’article, després de paràgrafs i paràgrafs de text i, oh sorpresa!, un munt d’anuncis.

Sí, ho heu endevinat. Parlo d’aquesta “nova” tècnica que alguns mitjans digitals estan utilitzant, que consisteix a deixar el més important per al final. I la teva sospita, la meva sospita, la sospita de tots, és certa: això no és casualitat, és una estratègia deliberada per fer-nos passar per més publicitat. I, sincerament, és una pràctica que qüestiona seriosament l’ètica del periodisme.

El “per què” darrere del scroll forçat

Vivim en l’era de la monetització digital. Els mitjans de comunicació, amb els seus models de negoci tradicionals en crisi, s’han llançat de cap a la publicitat online com a salvavides. I aquí és on entra en joc el “scroll infinit”.

El negoci de la publicitat digital es basa en les “impressions visibles” i la “profunditat de desplaçament” (scroll depth). Què vol dir això? Doncs que un anunci només compta com a “visible” si almenys el 50% apareix a la pantalla durant un segon (o dos si és un vídeo). I com més avall et desplaces per una pàgina, més anuncis tens l’oportunitat de veure, la qual cosa es tradueix en més diners per al mitjà.

No és cap secret que hi ha formats publicitaris dissenyats específicament per a això. Alguns en són un exemple claríssim: ocupen tota la pantalla dins d’un article i, per continuar llegint, has de desplaçar-te a través de l’anunci. Això no és un error de disseny, és una característica. És una manera de garantir “alta visibilitat i compromís” per a l’anunci.

Així que sí, quan el titular et promet el cel i la terra, i et trobes fent scroll sense fi per trobar la informació, no és que el periodista s’hagi oblidat de la piràmide invertida (la tècnica clàssica del periodisme que consisteix en posar el més important al principi i la informació accessòria i de context al final). És que, molt probablement, estan jugant amb la teva paciència per maximitzar els seus ingressos publicitaris.

L’ètica del periodisme en joc

Aquí és on la cosa es posa lletja. El periodisme, per definició, ha de tenir una lleialtat primària al públic, no als comptes bancaris. Els principis ètics fonamentals del periodisme són la veracitat, la precisió i la independència.

La “introducció retardada” (delayed lead) és una tècnica legítima en el periodisme, sí, però s’utilitza en reportatges o articles de fons per construir una narrativa i crear una experiència més immersiva. No s’hauria d’utilitzar en notícies dures, en què l’objectiu és informar ràpidament. Quan aquesta tècnica es perverteix per amagar la informació principal i forçar el consum de publicitat, estem parlant d’“enterrar la notícia” (bury the lede). I això és un problema.

Aquesta pràctica s’acosta perillosament al “clickbait”, que utilitza titulars sensacionalistes o enganyosos per generar clics. El problema és que, quan el contingut no compleix la promesa del titular, o quan el punt principal està excessivament enterrat, els lectors se senten deliberadament enganyats. I això, amics meus, destrueix la confiança en el mitjà.

La frustració de l’usuari és real. Qui no s’ha sentit “estafat pel seu temps”? Els anuncis intrusius, com els que ocupen tota la pantalla o els que es queden enganxats mentre fas scroll, són percebuts com “molestos”, “distractors” i una “pèrdua de temps”. I no oblidem que, al mòbil, on la pantalla és petita i la paciència escassa, una pàgina que triga més de tres segons a carregar-se (sovint per la càrrega d’anuncis) fa que molts usuaris l’abandonin.

Aquesta manipulació de la nostra experiència de lectura per motius econòmics s’anomena “patró fosc” (dark pattern). Són elements de disseny que busquen manipular-nos per fer accions que beneficien l’empresa, sovint explotant les nostres vulnerabilitats psicològiques. I en el periodisme, això és especialment greu, perquè compromet la nostra autonomia com a lectors i soscava la confiança en els serveis digitals.

Què podem fer?

Com a lectors, hem de ser conscients d’aquestes tàctiques. No ens deixem enganyar pels titulars buits. Si una notícia no ens dona la informació que promet ràpidament, potser és hora de tancar la pestanya i buscar una font més fiable.

Com a creadors de contingut, com a bloggers de periodisme, tenim la responsabilitat de denunciar aquestes pràctiques. El periodisme ha de ser un servei públic, no un vehicle per a la publicitat. La credibilitat és el nostre actiu més valuós, i no la podem sacrificar per uns quants clics més.

El debat ètic és profund: com equilibren els mitjans la necessitat de generar ingressos amb la seva responsabilitat fonamental d’informar el públic de manera precisa i transparent? La resposta no és senzilla, però el punt de partida ha de ser sempre la integritat.

Què en penseu? Us heu trobat amb aquesta “trampa del scroll”? Deixeu-nos els vostres comentaris!

Publicat originàriament al blog de Comunicació Audiovisual