Durant els primers mesos de pandèmia, el nostre ritme de vida es va alentir. De sobte, l’arribada de la COVID-19 va comportar que haguéssim d’anular tots els compromisos i les trobades d’oci i d’esbarjo amb familiars. La nostra vida social es va reduir a la mínima expressió i es reservava just per aquelles qüestions estrictament imprescindibles i per als aspectes de feina que no es poguessin resoldre des de la distància.

Les nostres relacions personals es van limitar a la bombolla de convivència i vam haver d’aprendre a conviure amb la soledat. Ja no necessitàvem ocupar el nostre temps de forma quasi obligatòria com sí que fèiem abans de l’esclat de la pandèmia. En l’àmbit personal, ja no calia planificar quasi res, no calia programar activitats ni quedar amb ningú. Just estar tranquils, sols i a casa. La situació sobrevinguda va suposar una transformació sobtada dels nostres hàbits i de la nostra rutina, que va servir-nos per aixecar el peu de l’accelerador, aturar-nos i rebaixar la intensitat i l’autoexigència de la nostra quotidianitat. Això, per algunes persones va ser beneficiós, va esdevenir un bon remei per acabar amb l’estrès i el cansament emocional que poden provocar les exigències i els compromisos quan no se sap renunciar a tenir una vida excessivament ocupada.

Ara, dos anys després, quan per fi es comença a notar una millora de les dades epidemiològiques, potser tornarem a caure en alguns dels errors del passat. Podria ser que no hàgim après res i que tornem a omplir-nos les vida de frenètica activitat. Aquesta actitud vital es coneix com a síndrome de la vida ocupada, concepte al qual hem volgut dedicar aquest article per convidar a la reflexió.

Hi ha persones que no poden parar, inclús quan tenen temps lliure necessiten omplir les hores amb activitat i responsabilitats, tenint la sensació que no poden desconnectar ni descansar. A vegades, aquesta vida accelerada es deu a l’activitat laboral però en d’altres ocasions la causa pot estar dins d’un mateix. Per això, és molt important que sapiguem trobar l’equilibri i seguir alguns d’aquests consells:

• Si veus que no arribes a tot, no té sentit forçar l’agenda, aprèn a renunciar
• Dona valor a les coses senzilles i no només a les activitats que impliquin fer o produir
• No tinguis por a l’avorriment, a vegades és necessari no tenir res a fer
• Aprèn a posar límits, anul·la els compromisos que no et vinguin de gust i no sigui estrictament imprescindibles
• No deixis que els teus objectius t’esclavitzin: te’ls planteges per viure millor

Aquesta actitud vital d’hiperestimulació pot tenir conseqüències en la nostra memòria -descuits i falta de concentració- que poden perjudicar-nos també en l’àmbit laboral. “Si atenem varis estímuls a l’hora, l’atenció que posem a cadascun d’ells és més superficial que si els atenguéssim un a un el temps suficient”, asseguren els experts. La multitasca, la sobrecàrrega i l’estrès són aspectes que afecten seriosament el rendiment laboral, la motivació i el clima de treball. Per això és important que tots aprenguem a tenir mecanismes per autoregular-nos. La pandèmia ha provocat greus perjudicis, segur, però quedem-nos amb aquelles poques coses positives que hagi pogut tenir: entendre que no cal viure constantment accelerats ni arribar a tot arreu, ni estar constantment rodejats de persones ni plens d’obligacions. D’aquesta manera, estarem millor amb nosaltres mateixos i amb les persones del nostre entorn, gaudirem de relacions més sanes, per tant estarem més feliços i més productius, fet que repercutirà també en la nostra feina i en el nostre dia. A vegades, convé aturar-se per poder seguir avançant, al ritme que pertoca, ni més ni menys.