És una tàctica habitual, sobretot -però no únicament- quan no n’hi ha cap altra de millor. Amb l’objectiu de tapar els debats que perjudiquen la imatge pública, molts emissors opten per embrutar l’espai amb una saturació de missatges, com més contradictoris millor. Quan no tens un relat per vendre, sempre pots recórrer a distreure el personal.
Actualment, amb la crisi i la corrupció, aquesta tàctica ha estat reiteradament emprada. Des de Bankia a Bárcenas, tothom que es veu esquitxat per la polèmica busca de fugir-ne a base d’embolicar la troca. La millor defensa és un bon atac, i afegir més llenya al foc serveix per a cremar més ràpidament els problemes.
No cal ni dir que aquesta és una solució desesperada. Inicialment, aconsegueix l’efecte desitjat: amb tant de soroll, l’audiència opta per desentendre’s del subjecte, també perquè és incapaç de comprendre quina és la veritat de tot plegat. Des d’aquest punt de vista, el soroll és una eina de comunicació efectiva, perquè destrueix els atributs negatius de la imatge pública.
A mig termini, però, deixa el posicionament tan ensorrat que és del tot impossible de recuperar-lo, encara que s’inverteixin molts recursos (publicitat, prescriptors). Potser a llarg termini el target acabarà oblidant-se d’aquella mala imatge inicial, però segur que ja mai més no tornarà a recuperar-se. Al capdavall, sempre hi haurà algú que recorrerà a les hemeroteques (o a les actes judicials) per redescobrir que aquell individu o aquella organització eren, simplement, dolents.
Només les accions de comunicació propositives influeixen el públic a favor nostre. Les accions de distracció tot just aporten un benefici superficial a curt termini. El mercat és intel·ligent, i té memòria.