Usuaris, clients, “la nostra gent”, seguidors, “la gran família de”, ciutadania, lovers, amics… La manera com anomenem les persones a qui ens dirigim revela la relació que volem establir amb elles. Per això, a l’hora de definir el nostre estil de comunicació és clau triar bé com anomenarem els “subjectes” del nostre entorn comunicatiu: a nosaltres mateixos, als nostres i als altres. Som una organització (visió social), una empresa (visió de negoci) o una companyia (visió institucional)? Tenim treballadors, empleats, persones, professionals, una família, equip humà…?

Paraules que importen
El llenguatge no és neutre: tota paraula té una certa connotació i, alerta, aquest sentit que la revesteix no sempre és percebut igual pels nostres públics. Quan comuniquem volem generar un determinat efecte en els que ens escolten. Per assegurar que aquest efecte és el desitjat, hem d’aconseguir que ens interpretin de la manera exacta que volem. Això passa per conèixer com pensen els nostres públics: com perceben el món i com es perceben a sí mateixos. És a dir, hem d’identificar per quins filtres fan passar la informació que reben: el context social, el substrat cultural, els prejudicis –tradicionals o més actuals–, les modes lingüístiques…

Darrerament, hem participat en tres projectes de comunicació en l’àmbit sanitari que, en un o altre moment, han requerit “posar nom” als seus públics: un  hospital atén pacients, malalts, usuaris, persones, clients, ciutadans…? No podem dir noms, però sí el resultat: en cada cas es va optar per una opció diferent, totes elles justificades segons la relació a establir: pública o privada, empresa gran o mitjana, proximitat o tecnificació.
Perquè no hi ha paraules o estils de comunicació “bons”, només hi ha paraules i estils de comunicació “adequats” a cada necessitat. Gràcies a la gran família de lectors del Comfluència!