Corren mals temps per a la corrupció. Bàsicament, perquè la tecnologia digital ha aportat una capacitat d’espiar i d’enregistrar de proporcions siderals: més de 5.000 milions de mòbils al planeta disposats a captar-ho i filmar-ho tot i, encara més, a ventilar-ho sense mesura ni control. Qui se’n pot escapar?  Potser no tot se sap, però sí que tot es pot saber…

Davant del poder que ha adquirit l’usuari, el client, el ciutadà, les corporacions malden per controlar missatges i projectar una imatge d’entitats responsables. “Reputació” és la paraula de moda, i més encara per a tots aquells que depenen de les decisions de públics molt nombrosos, com són les grans companyies, els partits polítics o institucions com ara la universitat o l’Església.

Resulta evident que la reputació és un atribut que es posiciona gràcies a la Comunicació.  Per exemple, elaborar i divulgar codis ètics o memòries de sostenibilitat genera credibilitat entre els Públics Objectiu, perquè transmet valors, compromisos i actuacions de responsabilitat social.
Ara bé, tot això no serveix de res si no existeix una veritable integritat entre les persones que formen part de l’organització. “Diem el que fem i fem el que diem” hauria de ser la primera de les obligacions que qualsevol corporació imposés a tots els seus membres. Perquè si no és així, tard o d’hora algú farà aparèixer un vídeo que posarà en evidència la falta comesa, la transgressió d’aquell codi de conducta. I la confiança que els públics hauran perdut en nosaltres comportarà una nova inversió en Comunicació d’un volum que potser ja no es podrà assumir.