El proper 28 de novembre se celebraran eleccions al Parlament. La convocatòria ha desfermat una activitat frenètica, sobretot en dos sectors econòmics tan rellevants socialment com són la indústria dels polítics i el món de la comunicació. En aquest darrer, la moguda és considerable a totes dues bandes del taulell: els creadors de missatges (des d’estrategues a publicistes passant per dissenyadors, productors o les arts gràfiques) i els difussors de notícies i opinió, o sigui, els mitjans de comunicació.

És temps, doncs, de debat i controvèrsia. Tot s’aprofita a l’hora de mobilitzar els votants. També és temps de sondejos: enguany, fins i tot, hi ha qui ha trobat un mètode per corregir els biaixos que, ímplícitament o explícita, aporta qualsevol enquesta. Per cert, que totes pronostiquen una clara victòria de CiU. La qüestió és fins a quin punt les campanyes de comunicació de partits i candidats contribueixen a modificar la foto fixa que presenten aquestes enquestes.

Poden, encara, les formacions del Tripartit, evitar la regressió que manifesta l’actual intenció de vot  i tornar a sumar per repetir govern? Aconseguiran Laporta o Nebrera l’acta de diputat? Què cal fer perquè millorin les expectatives d’un candidat?

Tot i les llistes tancades del nostre sistema electoral, la imatge de l’aspirant a president de la Generalitat és la que més exploten tots els partits. El culte a la persona està, sense dubte, afavorit tant per l’ecolosió de les xarxes socials com perquè la concentració de valors en una icona personal els fa més comprensibles que si són difosos en forma de principis ideològics abstractes.
Per tant, les estratègies de comunicació de la campanya tendeixen a potenciar i divulgar les marques personals de cada candidat. Portat a l’extrem, això provoca anuncis tant cridaners com el de Ciutadans:

L’efectivitat de la campanya, però, no vindrà donada únicament per la creativitat i l’impacte. Ni tan sols per les promeses que assumeixi. Ni molt menys per la comprensibilitat que tingui entre els elecctors. Ni, encara, per l’ús de tècniques de persuasió / coerció del tipus “amb nosaltres t’anirà millor” o “si no ens votes, vindrà l’apocalipsi“.
En qualsevol transacció personal, l’element clau per a l’èxit és la confiança. Un vot és una fórmula per delegar en un altre les decisions que afectaran la teva vida: no hi ha gaires proves de confiança més grans, entre els humans, que aquesta. Per tant, només aquell candidat que generi major crebibilitat en nosaltres rebrà el nostre sufragi.
Traslladat a la campanya, això significa que pots fer qualsevol cosa… mentre tingui coherència amb els atributs del candidat. Si pretens canviar l’establishment com Albert Rivera, fes una crida a la revolta i treu gent nua al carrer, començant amb una embarassada. Si vols erigir-te com l’incommovible pal de la centralitat social, vesteix-te com un super-normal-man com Montilla. I si predius que amb tu el futur serà més endreçat i més feliç, llueix abillament i un somriure persistent com en Mas. Obtindràs els resultats proporcionals al nombre de votants per als quals això sigui creïble.
I aquesta és la segona part del problema. No n’hi ha prou de construir una imatge cohesionada amb els valors que es defensen. Cal també que aquesta imatge tingui un target suficient per a assolir rèdits electorals. Per molt atractives que les presentis, és difícil de vendre estufes a l’equador.
La coherència ben entesa comença… amb els destinataris dels teus missatges. Fes escolta activa. Al treatre electoral català hi bufen vents de canvi: per això tots s’esforcen a presentar-se com a reformadors de l’estat actual de les coses. Ni tan sols molts dels què governen estan disposats a mantenir l’actual orientació del govern del que ara formen part.
És, sense dubte, un pas per a millorar els resultats que preveuen les enquestes. És un pas coherent.  La incògnita és saber si aquest pas no arriba massa tard.