Crisi tornarà a ser una de les paraules més pronunciades i publicades al 2011. Sobretot quan ens referim a sectors en un moment tan delicat com el dels mitjans de comunicació. Però l’objectiu d’aquest post no és pas afegir més dramatisme o depressió. Parlem d’un valor segur i que, amb el panorama que tenim, agafa encara més força: l’humor.

L’humor té èxit. El té el de l’esbojarrada web de notícies El Mundo Today, un bon lloc per entrar en un mal dia, amb titulars com El oso de Caja Madrid huye con todo el dinero. O, per posar un altre celebrat exemple, The Onion, mitjà humorístic de llarga trajectòria de l’altre costat de l’Atlàntic, que explica amb suculent detall i ironia temes actuals com la crisi nuclear: Nuclear Energy Advocates Insist US Reactors Completely Safe Unless Something Bad Happens. Però el potencial de l’humor va més enllà d’aquests espais nascuts únicament per fer riure.

L’ingredient de la comicitat o la distensió és part clau de l’èxit de mitjans suposadament més seriosos com la revista online Slate. Aquest pure player -l’expressió anglosaxona à la mode per parlar d’aquells mitjans que aposten plenament pel web, sense versió impresa- no defugeix l’humor en el seu anàlisi de l’actualitat. I no li va gens malament, amb set milions d’usuaris únics mensuals -Nielsen dixit-, que li permeten sostenir una plantilla de 39 treballadors.

A Slate, es poden trobar des d’anàlisis polítiques expertes però que busquen sortir del tòpic (Superpowerless, sobre el paper dels Estats Units al món) fins a articles sobre simples curiositats, però no per això de menys qualitat i interès (Important message Re: Viagra, sobre com la coneguda farmacèutica lluita per filtrar les ingents quantitats de spam que rep el seu personal a la safata d’e-mail -a l’entorn del 90%- sense carregar-se els missatges de feina).
Gairebé històricament, mitjans com la publicitat s’han servit de l’humor per connectar amb un públic no sempre predisposat als seus missatges. És hora que els mitjans i les estratègies institucionals de Comunicació en general també es prenguin l’humor més seriosament?