Des de l’època de la pintura rupestre, la passió per crear i difondre imatges ha arribat al paroxisme actual, amb gent que mor per fer-se una selfie.

El llenguatge visual és molt més antic que l’escrit perquè la seva codificació és més senzilla. Un concepte expressat en paraules necessita, de vegades, diverses frases per a ser explicat i comprés. En canvi, “una imatge val més que mil paraules”: aquesta és la capacitat de condensació d’idees que posseeix qualsevol figuració gràfica. Això explica perquè triomfen els senyals (de trànsit) o els logotips (de marques). En apenes uns traços aporten molts missatges.

La clau radica en què l’ull és capaç de processar informació d’una manera més àgil que qualsevol altre sentit. Fotos i vídeos impacten ràpidament (no exigeixen consum de temps al destinatari), es comprenen de seguida i es recorden més temps. Durant les campanyes, els partits polítics s’esforcen a muntar atrezzos que projectin fotos de gent nombrosa, alegre (feliç) i activa. No importa el que dius, importa com et veuen.

Les TIC no han fet sinó acréixer el seu poder. Instagram n’és el màxim exponent, com abans ho va ser el cinema i la TV. Les imatges són ara reproduïdes milions de vegades, i això multiplica de forma exponencial el seu efecte. La seva successió va creant Relat (què és, si no, l’storytelling originàriament?). I avui que tots volem explicar (i imposar) la nostra història, quina millor eina pot sintetitzar, il·lustrar i escampar allò que volem transmetre?