La comunicació interna és la primera línia de batalla de la comunicació externa: avui, res queda a casa, tot es filtra, tot se sap.
Facts are facts (els fets són immutables), però qui escriu la història li dóna la forma que més li convé. Aplicant la màxima a la comunicació corporativa, sovint ens pot interessar divulgar una mateixa informació de forma i en temps molt diferents segons els públics a qui ens dirigim.

L’arrel d’aquesta pràctica és lícita i, ben aplicada, molt positiva: l’orientació, l’estil, el context, la profunditat, el canal i el moment idoni per fer-ne difusió… són factors a adequar segons el grup d’interès a qui dirigim el missatge. Però això té un ‘revers tenebrós’: donar lloc a dinàmiques de comunicació externa i interna amb discursos divergents, quan no oposats.

Avui, tot i tothom està interconnectat i, sobretot en organitzacions de grans dimensions i amb projecció mediàtica, la comunicació interna i externa sovint s’encavalquen, de manera que és bàsic que totes les informacions al voltant d’un mateix tema siguin coherents. Si als canals interns donem una versió i a la premsa una de diferent, de seguida quedarà palès el doble joc.

En aquest sentit, hem de tenir en compte que la comunicació interna és la primera línia de batalla (perdoneu el símil bèl·lic) de la comunicació externa. Els missatges que llancem de portes endins, demà –o avui mateix– seran coneguts a fora: els compartirà el personal a les xarxes socials –o al forn del barri, amb semblant efecte viral–, els filtrarà el comitè d’empresa o la premsa els llegirà als nostres canals interns –que ningú dubti que el periodista X pot accedir a la nostra Intranet corporativa.

En temps d’incertesa sobre el que és veritat i el que no, la coherència del discurs corporatiu és un aspecte fonamental per mantenir el prestigi, la credibilitat i la capacitat d’influència d’una organització. Si no, que ho preguntin als vituperats partits polítics.