“Un activista antipublicitat francès pateix un atac en veure una funda-anunci col·locada al selló de la seva bicicleta”.

Aquest podria ser el resultat de barrejar de forma explosiva dos ítems informatius recents sobre publicitat. D’una banda, la tendència creativa de trobar nous emplaçaments i formats publicitaris, com la interessant iniciativa holandesa de col·locar fundes-anunci a bicicletes aparcades al carrer. D’una altra, la guerra a la publicitat que s’està lliurant a França, amb una llei en curs que parla de lluitar contra la “polució visual” i uns anunciants que veuen un “lliberticidi” en futures mesures com limitar els anuncis a l’entrada de les ciutats o posar un temps màxim per a la permanència de la publicitat exterior.

Tothom té raó, en part. La publicitat és tan antiga com l’ésser humà. És tracta senzillament de fer públic quelcom, incloent productes comercials. No és una activitat diabòlica al marge de la humanitat. I, mirant-ho des de l’altre angle, també els anomenats militants antipublicitat demanen algunes coses raonables, com que es regulin les pantalles amb anuncis que, cada cop més, podem veure al nostre entorn i que semblen ignorar qualsevol criteri de racionalitat energètica.

En tot cas, no deixa de ser interessant veure com, un cop més, una mateixa realitat pot ser apreciada de forma tan diferent. Publicitat: creativitat o pol·lució visual i, fins i tot, mental?