La relació amb els mitjans de comunicació és com qualsevol altra: hi ha alts i baixos, moments de tensió, interessos que a vegades no coincideixen. Però l’important, la clau perquè funcioni, és la confiança mútua. No es tracta d’establir relacions de dependència: la intimidació, la pressió o la subvenció no són estratègies vàlides per a cap relació feliç. Sembla obvi a nivell de parella? Doncs és igual de clar entre aquells que “fan” (organitzacions, institucions, empreses) i aquells que “expliquen” (periodistes i mitjans).

La confiança mútua s’estableix, primer, des de l’empatia i el respecte: jo sé a què et dediques i quin és el teu context, i tu entens a què em dedico jo i quines són les meves motivacions. Per això, hem gestionar la relació amb els mitjans més enllà de la mera actualitat. No es tracta de dir: “Ara vull que els mitjans expliquin que jo faig X, així que munto una campanya o un gran acte de presentació”. Hem de mantenir-hi una relació continuada, cordial i, si pot ser, també personal. Els hem de conèixer –als periodistes i als seus mitjans– i hem de fer que ens coneguin –a la nostra organització i als qui en gestionem la seva comunicació.

Com ens hem de presentar davant dels mitjans?
Hi ha una idea clara que els hem de transmetre: la nostra intenció sempre és bona –tot i que no som perfectes– i us ajudarem a explicar tot allò de la nostra activitat que considereu d’interès públic –tot i que intentarem ressaltar les nostres virtuts i no anar explicant els nostres defectes.
Només així, quan volguem que els mitjans es facin ressò d’algun fet, podrem trucar al periodista i dir-li: “Ei, tal, com va? Sóc en qual, tenim una notícia que creiem que us podria interessar per fer-ne un bon tema. Prenem un cafè i t’ho explico?”. O a l’inrevès: hem de garantir que, si a un periodista “li arriba” una informació negativa sobre la nostra organització, ens trucarà abans de publicar-ne res. Hem d’haver creat la confiança necessària perquè ens digui: “Tinc això, en parlem?”. Aquesta trucada prèvia és clau, doncs ens donarà marge per reconduir-ho, per desactivar-ho (si no és cert) o, com a mínim, per explicar-ho correctament.

Com en les relacions de parella, una crisi de comunicació sol amagar una mala comunicació prèvia. Parlant tothom s’entèn, es comprèn millor i pot resoldre la majoria de conflictes abans que es desencadenin.
PD: Un altre dia parlem de les “relacions indesitjables”, dels mitjans comprats i de les empreses que tenen massa coses a amagar. Però bé, això ja no és comunicació sinó tot el contrari. Anticomunicació? Podria ser un bon títol…