Encendre la televisió un dissabte a les 3 de la tarda equival a trobar-se que a tots els canals emeten el mateix tipus de contingut: pel·lícules, segurament d’origen escandinau o centreeuropeu, amb arguments la similitud dels quals genera esgarrifances.

Això no les converteix en mal contingut, però. Aquestes pel·lícules són el soroll blanc ideal quan un vol netejar, fer la migdiada, posar-se al dia amb els correus electrònics o senzillament perdre’s en una amalgama de xarxes socials. I aquest tipus de contingut ha trobat el seu nínxol ideal a les plataformes de streaming.

La combinació de les plataformes de contingut en continu i la pandèmia ha resultat el brou de cultiu òptim per al ressorgiment del qual els entesos en la matèria anomenen televisió d’ambient (ambient TV en anglès) Es tracta d’un gènere de contingut audiovisual l’objectiu del qual es servir com a soroll de fons mentrestant l’audiència es dedica a fer altres coses, com tasques de casa, paperassa del despatx o senzillament mirar mems a les xarxes socials. La televisió d’ambient pren mil i una formes: programes de redecoració, pseudodocumentals amb dubtosa fiabilitat o programes de canvi d’imatge, entre d’altres. I totes segueixen la mateixa narrativa on els protagonistes es troben amb petits conflictes que se solucionen a última hora, fins al següent episodi. El gènere ha trobat el seu zenit a sèries com Emily in Paris, una sèrie que a part de la seva estètica atractiva i una banda sonora fresca i juvenil, no aporta molt més.

El compromís passiu de la televisió ambiental és un avantatge per als serveis de streaming, que només volen que l’espectador continuï fent-ho perquè senti que la teva subscripció està justificada. Resulta una tàctica eficaç, però de què val omplir una plataforma de contingut vacu quan l’espectador de veritat vol consumir contingut de qualitat?