Espanya s’ha sumat al debat que ressona arreu d’Europa i s’ha convertit en un altre dels països que volen establir restriccions d’edat a les xarxes socials. Austràlia va ser pionera en aquesta decisió, quan, al novembre del 2024, va aprovar definitivament una llei que prohibeix l’accés a aquestes plataformes als menors de 16 anys. Des d’aleshores, països com França o Dinamarca ha seguit el mateix camí.

Pedro Sánchez, en la mateixa línia que el president francès, defensa aquesta llei com una acció necessària per protegir els menors d’un bombardeig constant de discursos d’odi, desinformació i continguts sexuals.

Per a moltes i molts dels adolescents i les seves famílies que han viscut un autèntic calvari a causa del ciberassetjament, aquesta mesura arriba tard.

A mi les xarxes socials m’han obert un món que, de petita, no em podia ni imaginar. Gràcies a aquesta tecnologia he pogut veure l’àvia a la pantalla del telèfon i comprovar que la brillantor dels seus ulls no ha canviat malgrat els anys  –en comptes de conformar-me amb escoltar-la des de la cabina d’un locutori–, o enviar una foto d’una festa d’aniversari que ja no trigarà un mes a arribar perquè no ha de creuar l’oceà Atlàntic, o poder ser amiga de la Mariana, que viu a Xile, a qui vaig conèixer en un grup de WhatsApp i que, tot i que potser mai ens veurem físicament, sento que forma part de la meva vida.

Aquestes plataformes ens poden oferir moltes coses boniques: amor, proximitat, llibertat, coneixement. Però també tenen una part fosca. Al llarg de la història, l’ésser humà ha convertit grans descobriments en algunes de les armes més letals per a la seva pròpia destrucció. Ho hem vist amb l’energia nuclear, que va arrasar Hiroshima i Nagasaki, o amb la física i l’enginyeria de coets, que ens van portar a la lluna, però també han servit per crear míssils capaços de destruir ciutats senceres

Amb les xarxes ha passat una cosa semblant: han revolucionat la comunicació i la manera de compartir coneixement, però també s’han convertit en una eina potent per a la desinformació, la manipulació, l’addicció i, especialment, el ciberassetjament.

Les aplicacions ens consumeixen. Podem passar hores davant d’una pantalla sense saber exactament què hem vist ni què hem après. Hem deixat de ser nosaltres qui controlem el temps per cedir aquest poder als algoritmes que ens mantenen enganxats.

Cal que els més petits puguin gaudir d’una infantesa i d’una adolescència protegides d’un entorn digital que encara no saben gestionar. Cal posar límits, regular i reconduir aquest espai perquè treballi al nostre favor i no en contra nostra.