Les males notícies sovintegen entre els difusors de les notícies: mitjans de comunicació que tanquen, expedients de regulació d’ocupació als que sobreviuen, caiguda brutal dels ingressos per publicitat, reduccions de sou als professionals, disminunció d’audiències… La crisi s’acarnissa especialment amb la premsa escrita, que contempla descensos i més descensos en les vendes d’exemplars. Les pèrdues econòmiques provoquen pànic entre les empreses editores, moltes de les quals sobreviuen gràcies a subvencions o subscripcions institucionals.

Què està passant al sector? Molts analistes atribueixen les desventures dels negocis de diaris i revistes a l’obsolescència del model, i al fet que els mitjans digitals -amb la seva immediatesa, viralitat, espectacularitat i baix cost- s’enduen els antics compradors de periòdics. N’hi ha que pronostiquen el final de l’era del paper. I allò que fa més por és que, dels milers de publicacions impreses que hi ha pel món, cap no hagi trobat una fórmula per a escapar de la debacle.

Per si fos poc, els hàbits del públic han canviat: les audiències volen rapidesa en la informació (el diari de paper triga 24 hores en tornar a aparèixer), volen enllaçar de manera infinita amb ampliacions i comentaris de la notícia que els interessi, volen no pagar… La informació es consumeix més que no s’interpreta, es mira més que no es llegeix. Tots els atributs tradicionals de la premsa escrita (profunditat i precisió en el tractament dels temes, anàlisi i reflexió…) no compensen els dèficits que té respecte a les utilitats que avui aprecia el mercat. Però això també pot ser vist a l’inrevés: és la manca d’aquests atributs en els diaris actuals allò que ha allunyat els clients.

La combinació de crisi econòmica, revolució tecnològica i canvi d’hàbits dels lectors està matant el missatger, sembla. Però el propi sector també té una part de responsabilitat en el drama. En primer lloc, per no haver anticipat els efectes de la conjuntura i de la tecnologia (ESTRATÈGIA). També perquè, moltes vegades, els diaris han primat el biaix ideològic per sobre de la qualitat tècnica -amplitud, contrast, veracitat- de la informació (OBJECTIUS). Després, per no generar un producte diferent de la resta de mitjans competidors, que aporti valor al seu lector, al seu client/usuari (INNOVACIÓ).  A més, s’ha abusat del periodisme de declaracions enfront del periodisme d’investigació (AVANTATGE COMPETITIU). I, per últim, en aquesta temptativa llista de pecats, cal recordar que la premsa de paper s’ha desviat massa sovint del seu negoci original (servir novetats al lector) per entrar en terrenys tan golafres com relliscosos: des de l’edició d’infinitat de monogràfics publicitaris fins a esdevenir el contenidor de tota mena de regals i col·leccions (MÀRQUETING).

Potser, més que parlar de qui mata la premsa escrita, seria més encertat de dir que alguns factors externs estan ajudant un sector disposat, més o menys conscientement, al suicidi…