Quin és el futur de la professsió de periodista?
per Joan Palau
A l’era de la (tele)comunicació, les perspectives dels periodistes són més minses que mai. Un estudi de la Facultat de Comunicació Blanquerna palesa que les opcions de treballar en un mitjà de comunicació d’un estudiant actual a Catalunya no arriben ni al 20%. Pot haver-hi una notícia més desmotivadora per als futurs professionals?
La preocupació per l’esdevenidor laboral dels titulats és, avui, omnipresent. El Col·legi de Periodistes de Catalunya, que ha encarregat l’estudi abans citat, ha divulgat també el document Propostes d’actuació davant la crisi del sector de la comunicació, orientat a buscar sortides a la conjuntura. Algunes dades de la realitat són tan dures que semblen un malson: les 9 facultats catalanes aboquen cada any 545 nous titulats mentre 1.769 periodistes registrats estan inscrits al Servei d’Ocupació buscant feina. Arribaran a treballar mai en allò que han estudiat totes aquestes persones? Depèn de molts factors. Però tindran oportunitats… sempre que tinguin voluntat d’adaptació.
Com a fórmules per trobar feina, l’Informe de la Blanquerna proposa l’hiperespecialització temàtica; tenir clients petits que sumin per acumulació; treballar a les empreses auxiliars dels mitjans; aportar serveis a les indústries culturals, o oferir a altres sectors formació en matèries com noves tecnologies o comunicació.
El que està clar és que un periodista normal, indiferenciat, acabarà normalment a l’atur. En termes de màrqueting, els professionals de la comunicació ja formem un mercat madur (amb proveïdors abundants) en el que o ets el més barat, o disposes d’atributs diferencials, o et quedes al marge de la festa (que, en aquest cas, és la feina). Tant és si vols treballar en un mitjà clàssic com la premsa o la TV, si busques un lloc a les xarxes digitals o si t’orientes a la comunicació corporativa.
Com que som molts, som més competidors. Però això també vol dir que podem generar un rang més ampli d’utilitats. I entre tants estudis sobre oportunitats laborals i finestres d’ocupació, trobo a faltar escandalosament un vessant que altres professions sí que han sabut cobrir: el de la gestió. Per què no hi ha nous periodistes que impulsin i dirigeixin mitjans de comunicació? Per què no poden ser compatibles la vocació periodística amb l’activitat comercial? Per què hi ha tan pocs periodistes als consells d’administració de les empreses (i sí que hi ha enginyers de tota mena, posem per cas)?
La imatge romàntica del reporter aventurer a la recerca de notícies
en territoris inhòspits ha fet molt mal a la professió. En una època en què fins Tintín escriu amb un Mac portàtil, convé recordar que un periodista també pot ser un executiu, i que ha de ser un emprenedor. Algú que, més enllà d’elaborar un producte comunicacional, el sàpiga vendre. Algú capaç de gestionar el seu propi futur professional.
La tecnologia ha fet possible un augment desaforat de la productivitat. Però la clau del negoci del periodisme (exactament igual que als altres sectors) no és tenir molt producte, sinó tenir molta audiència. L’èxit consisteix a generar clients. I això implica tenir iniciativa. Ja ensenyen les facultats als futurs periodistes a ser emprenedors, a assumir riscos, i a prendre decisions?
Bajo mi punto de vista, cualquier profesional que tenga capacidad puede ser directivo. No es una cuestion de formacion, es una cuestion de confianza del mercado y de como el mercado ve la profesion de periodista.
Creo que el profesional periodista tambien es un poco culpable de esta situacion de reduccion de puestos de trabajo en los medios de comunicacion, sean periodicos, radio o television.
con las nuevas tecnologias, se ha abierto la veda a que los que escriben las noticias son periodistas. Muchos medios aceptan incondicionalmente lo que publican en las redes: twiter, facebook, etc… por personas que muchas veces desconocen el tema sobre el que estan publicando. Ahora es una diversion colgar twiters, nadie los tiene que validar. Y si los periodistas de los medios tradicionales no investigan lo que se ha publicado y se dedican a divulgar dando por bueno todo, ¿para que se necesita formacion? Lo que interesa es tener un “millon de amigos” como la cancion de Roberto Carlos, porque eso es lo que da credibilidad a la noticia, no su veracidad.
Es una pena que demos tan poco valor a la formacion y al codigo deontologico del periodista. Asi van las cosas.
L’estudiant candidat a ingressar en aquesta titulació hauria de ser una persona activa, creativa, desinhibida i amb capacitat d’iniciativa i lideratge. Hauria de tenir consciència de la importància de la comunicació per al desenvolupament econòmic, social i cultural en qualsevol època i societat, però especialment en les societats avançades modernes. S’hauria d’interessar pels aspectes estètics i persuasius de la comunicació mediàtica, tenir interès per ampliar els coneixements sobre expressió artística i sobre les diferents tècniques de la comunicació persuasiva.
El 1966, quan va iniciar les seves primeres pràctiques a la Agencia Cifra de Madrid hi havia poques dones treballant a les redaccions malgrat que a les escoles de Periodisme de l’època les alumnes ja començaven a tenir una presència destacada. Les periodistes generalment estaven relegades a treballs associats al que aquella societat considerava que era el món de la dona i a publicacions especialitzades en temes femenins.
Moltes gràcies a tots per les vostres aportacions.
L’estudiant candidat a ingressar en aquesta titulació hauria de ser una persona activa, creativa, desinhibida i amb capacitat d’iniciativa i lideratge. Hauria de tenir consciència de la importància de la comunicació per al desenvolupament econòmic, social i cultural en qualsevol època i societat, però especialment en les societats avançades modernes. S’hauria d’interessar pels aspectes estètics i persuasius de la comunicació mediàtica, tenir interès per ampliar els coneixements sobre expressió artística i sobre les diferents tècniques de la comunicació persuasiva.