Una de les formes més antigues de comunicació humana són els rumors: sigui per desempallegar-se de competidors (“que ve el llop!”) o per subjugar els altres mitjançant amenaces sobrenaturals (“els déus et castigaran“), res millor que fer córrer una bona brama. És igual si el contingut del missatge és veritat o mentida. El rumor, ben gestionat, s’escampa com una taca d’oli.
Tres són els elements d’èxit per a què triomfi un rumor. El primer, que el missatge inclogui una novetat. El segon, que es faci córrer pel canal, el context i els públics adients. I el tercer i definitiu, que qui el propagui tingui “auctoritas“, que sigui algú creïble en el seu àmbit, amb capacitat de prescripció. Un exemple ben recent: “la mort” de la cantant i actriu Barbra Streisand. La pàgina de Facebook creada pels bromistes va rebre més d’1 milió de Likes, i durant unes quantes hores el tema va ser trending topic a Twitter. Aquesta mena de murmuris maliciosos (i necrològics) és tan freqüent que ha motivat l’aparició d’una web que permet aclarir si tal o tal famós és viu o mort.

El rumor té unes característiques que el fan molt útil en el seu propòsit d’influenciar la conducta dels altres, que és allò que pretenen les eines de comunicació. En aquest cas, s’ha demostrat que assoleix uns nivells d’eficàcia (resultats) molt superiors a altres instruments, com pot ser un comunicat de premsa.

A canvi, els rumors pateixen una greu amenaça: són, per si mateixos, incontrolables. Aquell que els propaga perd el seu control de manera directament proporcional a la difusió que aconsegueixen. Si el rumor és cert, cap problema. Però si és fals… pot tenir conseqüències fatals: hi ha gent que ha perdut la vida pel fet de creure’s un rum-rum maliciós, ja sigui intentant fugir d’una catàstrofe que no era, ja sigui intoxicant-se amb medecines verinoses per combatre una suposada afecció.

Tot just avui, el diari La Vanguardia alerta de la combinació entre rumorologia i xarxes socials. El seu poder amplificador i viralitzant provoca efectes devastadors, que de vegades freguen el delicte. Aquí, el paper del receptor esdevé crucial, tant per frenar la divulgació del rumor com per minimitzar-ne els riscos que comporta. O, fins i tot, per aprofitar-se’n. Entre els professionals de la Borsa circula la següent màxima: “compra amb el rumor, i ven amb la notícia”. I entre els del periodisme esportiu se n’ha fet aquesta adaptació: “el rumor és l’antesala de la notícia”.