Un únic escàndol és suficient per tombar 20 anys de bona reputació
Nascuda l’any 1996, la Universitat Rey Juan Carlos (URJC) compta actualment amb més de 40.000 alumnes, gairebé 80 graus, 78 dobles graus, al voltant de 70 màsters oficials i cinc campus. Si bé el més jove dels centres públics madrilenys ja no figurava en els rànquings de les millors universitats espanyoles, sí que últimament s’havia postulat com una de les més transparents, segons un informe que analitzava el grau de transparència i opacitat de les universitats públiques i privades d’Espanya i que la situava en segona posició.
Ara, amb el cas del màster de Cristina Cifuentes, tot això se n’ha anat en orris. Davant d’un escàndol de característiques esperpèntiques com el que s’ha destapat els últims dies, no es pot fer pràcticament res per salvar la imatge d’una institució que s’enfronta a la crisi més important de la seva història. El rector de la URJC, Javier Ramos, s’ha afanyat a enviar un missatge a tots els alumnes reconeixent “el deteriorament que això ha suposat a la universitat” però assegurant haver actuat honestament i prometent “superar els obstacles” i “portar a la URJC al lloc que li correspon”. Massa tard. El mal ja està fet.
Els alumnes no perdonen. Ells, la majoria dels quals han de fer grans esforços per poder pagar-se els seus estudis, tenen por de portar una taca a l’expedient per haver estudiat en aquesta universitat i demanen responsabilitats. De forma immediata, el cas perjudicarà segur el nombre de matrícules per al proper curs. A mig termini, afectarà sèriament el prestigi de la universitat, un intangible tan fàcil de perdre i tan difícil de tornar a recuperar. I per a la història, quedarà una paradoxa més per immortalitzar: el cas d’una política madrilenya amb ànsies de poder incapaç de dimitir després d’haver ferit de mort una de les universitats de la comunitat que presideix. És un altre dels molts exemples que veiem recentment sobre la necessitat -que tenen algunes persones amb responsabilitat- d’intentar que els tribunals o les universitats els solucionin allò que són incapaços de resoldre per ells mateixos. I després no entenen els motius de la desafecció política. D’on no n’hi ha, no en raja.