El 24 de febrer d’aquest 2019 s’han complert exactament 10 anys del naixement de l’aplicació de missatgeria instantània per a mòbil WhatsApp. Al assabentar-me de la notícia, he tingut la percepció que 10 anys són molts anys ja que en fa poc més de 20 que la tecnologia mòbil digital va implantar-se a l’estat espanyol. Era l’any 1995 quan van aparèixer els primers dispositius amb pantalles monocromàtiques de les marques Motorola, Ericsson, Nokia, Siemens i Alcatel. Aquells primers aparells permetien fer i rebre trucades amb identificació del número d’usuari, emmagatzemar fins a un centenar de contactes, enviar missatges

curts (SMS) gratuïts de 140 caràcters i comptaven amb bústia de veu i calculadora com a funcions més avançades. Al principi, només un 2% dels espanyols disposava d’aquests dispositius però, amb poc temps, el seu ús es va normalitzar. Recordo quin va ser el meu primer mòbil (gran, robust i de color blau marí) i també el primer SMS que vaig rebre, i qui l’enviava, i què vaig sentir al rebre’l. Tenia 15 anys.

Tot allò que en aquells inicis tenia molt valor, avui, 20 anys després, per a mi ja no el té. Rebre un missatge, avui, ja no té la transcendència que podia tenir aleshores. Les xarxes socials i les noves aplicacions de missatgeria han facilitat l’hiperconnectivitat entre persones d’una forma extrema i, a voltes, invasiva. Rebem informacions per totes bandes, a totes hores, de centenars d’usuaris diferents, de grups i de perfils que seguim a les xarxes, informacions que hem acceptat rebre i d’altres que no, però que ens arriben i igual. Les flamants Stories a Instagram són un altre exemple d’aquests continguts voràgines que consumim de forma ràpida i immediata, publicacions més banals i de menys qualitat, amb menys pes però que, en canvi, estan en auge, i agraden!

Ara, que fa una dècada que aplicacions com WhatsApp -i moltes d’altres- han transformat les nostres comunicacions personals, laborals i comercials és moment per reflexionar sobre si tots aquests canals han propiciat, involuntàriament, la pèrdua de credibilitat del missatge que, enmig de l’entropia, ha quedat diluït i descafeïnat. Davant d’aquest paradigma comunicatiu i relacional, per a les empreses és cada vegada més difícil saber amb quines eines poden comptar i quins missatges han de construir per sobresortir enmig d’aquestes autopistes d’informació i, fer-ho, de forma equilibrada, respectuosa i mínimament invasiva per al receptor.

Com a professionals de la comunicació, hem d’estar preparats per dissenyar estratègies adequades i ben planificades per garantir el prestigi i la qualitat del missatge, diferenciar-lo de la resta de banalitats o fakes i saber trobar l’encaix en cada una d’aquestes xarxes per mirar d’aprofitar tota la seva potencialitat de forma conscient i amb èxit.