Comfluència

Dialogant amb l'entorn

Periodistes ben avinguts

La relació amb els mitjans de comunicació és com qualsevol altra: hi ha alts i baixos, moments de tensió, interessos que a vegades no coincideixen. Però l’important, la clau perquè funcioni, és la confiança mútua. No es tracta d’establir relacions de dependència: la intimidació, la pressió o la subvenció no són estratègies vàlides per a cap relació feliç. Sembla obvi a nivell de parella? Doncs és igual de clar entre aquells que “fan” (organitzacions, institucions, empreses) i aquells que “expliquen” (periodistes i mitjans).

La confiança mútua s’estableix, primer, des de l’empatia i el respecte: jo sé a què et dediques i quin és el teu context, i tu entens a què em dedico jo i quines són les meves motivacions. Per això, hem gestionar la relació amb els mitjans més enllà de la mera actualitat. No es tracta de dir: “Ara vull que els mitjans expliquin que jo faig X, així que munto una campanya o un gran acte de presentació”. Hem de mantenir-hi una relació continuada, cordial i, si pot ser, també personal. Els hem de conèixer –als periodistes i als seus mitjans– i hem de fer que ens coneguin –a la nostra organització i als qui en gestionem la seva comunicació.

Com ens hem de presentar davant dels mitjans?
Hi ha una idea clara que els hem de transmetre: la nostra intenció sempre és bona –tot i que no som perfectes– i us ajudarem a explicar tot allò de la nostra activitat que considereu d’interès públic –tot i que intentarem ressaltar les nostres virtuts i no anar explicant els nostres defectes.
Només així, quan volguem que els mitjans es facin ressò d’algun fet, podrem trucar al periodista i dir-li: “Ei, tal, com va? Sóc en qual, tenim una notícia que creiem que us podria interessar per fer-ne un bon tema. Prenem un cafè i t’ho explico?”. O a l’inrevès: hem de garantir que, si a un periodista “li arriba” una informació negativa sobre la nostra organització, ens trucarà abans de publicar-ne res. Hem d’haver creat la confiança necessària perquè ens digui: “Tinc això, en parlem?”. Aquesta trucada prèvia és clau, doncs ens donarà marge per reconduir-ho, per desactivar-ho (si no és cert) o, com a mínim, per explicar-ho correctament.

Com en les relacions de parella, una crisi de comunicació sol amagar una mala comunicació prèvia. Parlant tothom s’entèn, es comprèn millor i pot resoldre la majoria de conflictes abans que es desencadenin.
PD: Un altre dia parlem de les “relacions indesitjables”, dels mitjans comprats i de les empreses que tenen massa coses a amagar. Però bé, això ja no és comunicació sinó tot el contrari. Anticomunicació? Podria ser un bon títol…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    Categories

    Arxiu

    Autors