2 obres pèssimes, vídeo de l’any
Han coincidit en el temps: els 2 vídeos informatius de l’any 2011 són, sense cap mena de dubte, el de l’alto al foc permanent d’ETA i el de la mort del dictador Gaddafi. I tots dos vídeos tenen en comú una escenografia i una producció que són tècnicament molt deficients.
En el del grup terrorista basc, la imatge anacrònica de tres individus amb caputxa de penitents de Setmana Santa coberts amb txapela és, a més de retrògada, d’una lletjor completa.
En el del coronel libi, la desfiguració del seu rostre li confereix una aparença gore, com de mala pel·lícula de terror. Tots dos tenen en comú un altre problema formal: són d’una realització misèrrima. El primer, amb una càmera fixa que no fa ni cap travelling, ni cap zoom. Si no fos perquè s’escolta la veu, es diria que és una foto fixa (el contrari d’un vídeo, que són imatges en moviment). El segon, gravat amb un mòbil, és tan exageradament mogut que acaba marejant l’espectador.
Malgrat les deficiències tècniques, tots dos passaran als annals de la comunicació com a peces extraordinàries, pel seu caràcter de document històric. I és que en Comunicació, si tens un missatge prou potent, no cal que et preocupis del format.
Al món clàssic existia la llegenda que aquell que sabés desfer el nus gordià seria qui conqueriria Àsia, un somni de tots els governants de la Grècia antiga. Alexandre de Macedònia, camí de la victòria sobre el gran imperi persa, va passar per Gòrdion i, amb l’espasa, va tallar el nus, tot justificant-se que no importava la manera. Després va estendre els seus dominis fins a l’Indo.
Doncs això. En Comunicació, si tens el què, poc rellevant és el com.