L’ensenyament ha esdevingut una de les indústries més poderoses en l’economia dels països avançats. Al volum d’inversions que el sistema dedica a escolars i universitaris cal sumar-hi les despeses de les empreses envers la formació dels seus empleats i el consum de particulars per tota mena de canals: avui s’ensenya (i es paga per aprendre) des de com passejar un gos fins a gimnàstica pèlvica, passant per llengües mortes o, encara més senzillament, per treure’s el carnet de conduir. Diguem-ho clar: mig món es dedica a l’ensenyament, però el món sencer es dedica a aprendre (inclosos els que fan de mestres d’alguna cosa).

En aquest sentit, és gairebé el mercat perfecte: a l’amplíssima oferta provocada pel desenvolupament de les societats (ciències, tècnica) s’hi afegeix una demanda il·limitada de tota mena de coneixements. De vegades, per la necessitat de ser més competitius en els mercats laborals. En altres casos, pel simple plaer d’aprendre… o d’entretenir-se.

En el sector de la Comunicació, la quantitat de propostes de cursos, seminaris, pràctiques, màsters i tutories també tendeix a l’infinit. Fa 30 anys, només hi havia una facultat universitària relacionada amb la matèria, a Catalunya. Avui, entre periodisme, publicitat, comunicació digital, relacions públiques… el nombre de centres és incomptable. Però, entre tanta palla, on és el gra? Quins són els programes bons, i quins  no ho són tant?

La semàntica (una ciència plenament relacionada amb la Comunicació!) ajuda a resoldre la qüestió. I és que una cosa és ensenyament o instrucció, i l’altra formació. Ensenyar, al capdavall, és transmetre coneixements. Formar és això, donar forma. Té un valor afegit. Ensenyar té a veure amb els coneixements. Formar té a veure amb la manera de gestionar-los, d’usar-los. L’ensenyament et pot arribar a proporcionar un títol de doctor. La formació et servirà per solucionar problemes.
A l’hora d’escollir un curs, cal mirar programa, professorat i preu. Però sobretot, utilitat. En l’àmbit professional, compra sempre Formació.