Claudi Pérez és periodista i en la seva llarga carrera ha treballat a El Periódico de Catalunya, Expansión i El País, a Barcelona i Madrid, seguint temes d’economia internacional, reunions del Fons Monetari Internacional (FMI) i del G-8. Actualment, és corresponsal a Brussel·les per a El País. Al Comfluència, hem parlat amb ell per conèixer la seva visió de la comunicació.

1.  Com pot ser que encara hi hagi empreses, institucions o associacions que encara no veuen la necessitat de fer una comunicació professional? (Pregunta d’Ana Turón, directora de la revista Restauración Colectiva)
   És realment sorprenent. Especialment entre els Governs i institucions públiques que no acaben d’entendre aquesta necessitat d’explicar i explicar-se. Després venen les crisis i tot és cames ajudeu-me. A Brussel·les hi ha representacions diplomàtiques dels Vint-i-vuit Estats membres. Una de les que menys comunica és la d’un país que comença per Esp i acaba per nya. Enmig d’una crisi, ha estat realment al·lucinant veure de prop que en alguns aspectes encara estem tan lluny de l’Europa del Centre o del Nord. Conec menys el cas de les empreses, però tinc la mateixa sensació. A Brussel·les el seu interès és més fer lobby que comunicar. A Madrid i Barcelona, em sembla que també. Amb excepcions, és clar.
2. Quin element considera crític per a qualsevol acció de Projecció o Imatge que vulgui aconseguir l’èxit? Sóc absolutament incapaç de pensar que una acció de projecció i imatge pot aconseguir l’èxit com si es tractés d’una espècie de truc de màgia. En el terreny polític, quan els dirigents tenen problemes a les enquestes l’única autocrítica sòl ser farfullar en veu baixa alguna excusa del tipus “la nostra estratègia de comunicació és deficient”. Gairebé sempre és cert. Però el que fa fracassar un Govern són les males polítiques, la manca d’un relat que estigui ben sustentat en accions polítiques: lleis i reglaments. El paral·lelisme amb les empreses és evident. Després hi ha coses que se m’escapen en aquesta anàlisi: polítics o empreses que, és cert, són pur màrqueting i aconsegueixen l’èxit. Potser és un èxit efímer. La gent sòl descobrir aviat el fum. Sense bona matèria prima és impossible sopar bé. Ni al celler de Can Roca. Per molta literatura que després facin servir a la carta. Però és evident que aquest discurs és ple d’excepcions i de contradiccions. Menys de cinc contradiccions en una sola entrevista és pur dogmatisme!
3. Quin és el benefici principal que aporta una bona gestió de la Comunicació?Ai las. No sóc un expert en comunicació. Sóc un periodista i prou. A les meves cròniques intento exercir com una espècie de traductor. El món s’ha complicat tant que és molt difícil fer una bona tasca de traducció. Si després s’hi afegeix un element de novetat i un bon estil, estem parlant d’un bon periodista que és el que ens agradaria ser tots els dies –i ho aconseguim de tard en tard. Quan això es busca molts dies seguits es guanya credibilitat. Una empresa i un Govern –i un mitjà de comunicació— que comuniquen bé acumulen un superàvit de credibilitat que, tal com està el món, pot ser una mina d’or.
4. Podria posar un exemple d’una empresa o una institució que gestioni bé les relacions amb els seus públics. Perquè? El Govern alemany comunica molt bé a Europa. Se’m dirà que és relativament fàcil essent la principal potència de la Unió, gairebé sense contestació. França és la segona potència i en termes de comunicació està molt per darrere d’Alemanya. Berlín hi dedica recursos, gent amb talent i en fa un seguiment molt acurat. Chapeau. (Encara que de vegades tot aquest talent estigui al servei de les idees equivocades… Però aquesta és una altra història.)
5. Una qüestió de Comunicació sobre la que encara no ha trobat resposta…Aquesta obsessió pel relat, per la narrativa, pel marc referencial que té la política postmoderna em treu de polleguera; no entenc aquesta obsessió per controlar el missatge quan al darrere hi ha un buit monumental, desmesurat, enorme en forma de manca de polítiques, d’idees fresques. Em repeteixo en només cinc preguntes, i això em fa pensar en l’altra gran qüestió: per què ens fan entrevistes als pobres corresponsals de Brussel·les.