En Comunicació, l’única paraula que mai no s’hauria d’utilitzar és “No“. Bàsicament, perquè ja etimològicament tots els mots de la família “comunicar” comporten un sentit afirmatiu que l’adverbi “no” contradiu. Però és que, a més, hi ha força raons conceptuals que en desaconsellen l’ús. Cinc de les més destacades serien:

1. Genera negativitat. Cal fugir de la insatisfacció, cercar el somriure (que sempre ven molt més!)
2. Transmet discordança. La frontera entre debat i negació és la mateixa que pot haver-hi entre la possibilitat d’acord i el desacord.
3. Manifesta refús. Si la finalitat de la Comunicació és influir, això requereix proximitat.
4. Desincentiva el diàleg. L’era del 2.0 és l’era de la conversa, oi?
5. Obliga a la pugna. Un “no” obre la lluita. És molt més profitós cooperar, col·laborar.

Com totes les normes, també aquesta té les seves excepcions. Què quan es pot dir “no“? Per exemple, quan es refereixi a violència, a delictes, a abusos… En definitiva, només en aquells casos on la racionalitat humana està filosòficament d’acord a refusar.