A principis de novembre, Televisió de Catalunya ha fet pública la seva quota d’audiència de l’últim mes, amb rècords que no s’assolien des de 2006. La notícia sobre el lideratge de la cadena s’ha emès repetidament per tots els canals, programes i plataformes de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals amb la finalitat d’assegurar que el missatge arribés a la població.

El missatge ens ha arribat. D’acord. Però això no vol dir que el subscrivim. És probable que bona part dels espectadors aplaudeixi els resultats i se senti orgullosa de la seva televisió pública. Tanmateix, hi ha una altra part de massa crítica, amb voluntat de qüestionar-se les coses, que escolta la notícia amb escepticisme i incredulitat.Els rècords d’audiència segurament es poden explicar per l’interès que ha suscitat la sentència –un altre moment clau del procés -; pel desconcert que ha generat el gir de les protestes; com també per la manca d’alternativa informativa, doncs, no hi ha cap altra televisió d’abast nacional amb els recursos humans i materials que té TV3 per cobrir l’actualitat en tot el territori. No és d’estranyar, doncs, que en un moment de màxima tensió política i social els ciutadans vulguin estar ben informats i mirin la televisió catalana –enlloc de les cadenes espanyoles que dibuixen una realitat esbiaixada i fora de context-.

Ara bé, els responsables de la televisió pública catalana, a banda de mostrar múscul amb les dades de ‘share’, haurien de ser honestos i realitzar un exercici d’autocrítica. Durant aquest mes d’octubre, no sempre han estat a l’altura de les circumstàncies i s’ha notat certa improvisació estratègica i, en ocasions, s’ha descuidat l’ús del llenguatge. Calien tantes connexions en directe sobre els aldarulls, repetitives i banals? Calia que els reporters descrivissin amb adjectius el perfil dels manifestants més combatents –anàlisi digne d’un estudi sociològic i no de la intuïció subjectiva i poc meditada d’un reporter-? Calia que els periodistes fessin servir tantes vegades la paraula “violència”? Quin relat s’estava construint?

Tant els ciutadans que assistien a les grans manifestacions pacífiques com els Mossos de la Brigada Mòbil, quan arribaven a casa i posaven la televisió, coincidien en afirmar que allò que veien no corresponia amb allò que havien viscut en primera persona. La paradoxa és que les dues parts –contraposades- estaven descontentes i disgustades de forma similar amb els continguts informatius. Després d’aquesta percepció, no sabem si internament la televisió pública ha fet un exercici de reflexió i autocrítica –el programa ‘El segon octubre. Sentència i reacció’ presentat per Laura Rosel i Toni Cruanyes va semblar un intent de rectificació-. Tot i així, l’anunci de quota de pantalla pocs dies després s’interpreta com un gest de treure pit i de mostrar una evidència que avali la seva feina.

Enmig de tot plegat, la gran sorpresa ha estat Betevé, que a finals d’octubre es va convertir en la televisió de referència per a molts barcelonins durant les protestes. El tractament de la informació que va fer la cadena local de Barcelona va consistir en oferir les imatges en directe amb molt de so ambient, “deixant respirar” l’acció senes interferències dels reporters, amb connexions més descriptives i menys interpretatives, i evitant en tot moment l’alarmisme.  Un exemple de reporterisme audiovisual i de periodisme de proximitat que les televisions locals venen fent des de fa molts anys. Amb menys recursos i pressupost que les grans cadenes i amb grans dosis d’imaginació i professionalitat per part dels seus treballadors, les televisions locals han demostrat que tenen potencial per arribar i agradar als espectadors. Més que els resultats quantitatius d’un audiòmetre -que BTV també va incrementar en un 200% aquella setmana – la televisió barcelonina s’ha guanyat un element més important: el prestigi i el reconeixement dels ciutadans que se senten representats per la televisió, valoren la seva feina, mostra d’això és que des d’aleshores li repeteixen la proclama “Betevé serà sempre nostra”.