Un reporter de TVE em pregunta, en to evidentment crític, si tinc la percepció de què els periodistes cada cop disposen de menys temps per escatir la veritat de les coses, i es conformen a difondre declaracions i comunicats sense contrastar. Al mateix dia, llegeixo a la revista del Col·legi de Periodistes un reportatge sobre una sèrie de projectes professionals que aposten -i funcionen!- per una línia de treball diferent de la dels grans mitjans de comunicació: investigació i autogestió en són els seus principals actius. I just l’endemà, ens despertem amb la notícia de la mort de Ben Bradlee, el director del Washington Post quan aquest diari va destapar l’escàndol Watergate. Una notícia que va provocar, per primera i única vegada en la història, la dimissió d’un president dels Estats Units.

Són 3 bons exemples per recuperar un dels vells ensenyaments de la Facultat: el periodisme, ben entès i executat, canvia -inevitablement- el món. El canvia per millorar-lo. El periodisme serveix per a tantes coses: desemmascarar els corruptes; denunciar abusos; combatre opressions i explotacions; fer paleses mentides i males pràctiques; aportar llum a històries misterioses o llegendàries; evitar totalitarismes; assenyalar els dolents; limitar -només limitar!!- els poders econòmic, polític, militar i judicial. En suma, el periodisme és a la societat allò que la ciència a la medecina. Una font de progrés i una fórmula per sobreviure i perpetuar-nos com a espècie.