Mentre escric aquestes línies, escolto un grapat de noves cançons de Queen amb la inconfusible veu de Freddie Mercury. Aquesta frase, que en qualsevol altre moment de la meva vida hagués figurat entre grans signes d’exclamació, avui em deixa fred. Gelat.

He descobert per casualitat un canal de Youtube anomenat MusicTrackCenter. M’ha cridat molt l’atenció veure-hi aquesta peça: “Freddie Mercury – Hot Space“, encara que de seguida he llegit a continuació “Official Music Video by AI”. Sense dilació, he premut el “play” i, en un primer moment, la veu trencada d’en Freddie m’ha produït un esglai. La còpia era terriblement exacta: la potència, el rang vocal, la facilitat per abastar quatre octaves i per jugar amb el seu timbre, passant d’una veu suau i melòdica a una d’enèrgica i poderosa; fins i tot els vicis i les diferents tipologies d’entonació eren idèntiques a l’original.

Però això no era tot; la guitarra d’en Brian May sonava, si no semblant a la de moltes cançons, amb aquell toc barroc, i incorporant harmonies que creen una textura densa i captivadora, amb diverses capes de sons. El so de la Red Special que arribava a les meves oïdes era un calc d’aquella que encara produeix amb una moneda de sis penics aquell adorable astrofísic que un bon dia vaig tenir l’oportunitat de conèixer en el decurs d’una roda de premsa.

També he reconegut aquell piano característic que en Freddie acaronava en moltes cançons, un so ser clar i cristal·lí, amb un toc contundent però delicat, tan capaç de conduir la melodia principal com d’oferir una base rítmica intensa i enèrgica, o bé sent suau i introspectiu i creant moments d’intimitat. I el cors que en Freddie, en Brian i en Roger construïen en múltiples pistes per aconseguir un so massiu i que eren una barreja de tècnica, passió i experimentació.

I, si de cop i volta, han arribat al meu abast una trentena de cançons amb tots aquests elements, que en un altre temps m’haguessin tingut setmanes absort, assaborint cada nota, cada acord, cada frase, per què avui no se’m posa la pell de gallina i no sento que aquesta música em toqui el cor?

Doncs fins i tot la IA coincideix amb la primera paraula clau que em va venir a la ment: falta l’ànima. Preguntant a ChatGPT per què creia que aquesta música no m’emociona, aquesta és la seva resposta:

“És natural sentir una certa distància amb aquestes versions, tot i que el so pugui semblar autèntic. Quan una intel·ligència artificial genera música, pot recrear el so, la tècnica i fins i tot alguns elements estilístics, però li falta l’espontaneïtat i l’emoció real que prové de l’experiència humana, de les vivències i de la química entre els membres del grup… Tot i que l’IA pot arribar a sorprendre tècnicament, encara no pot capturar l’ànima que es percep en la música creada per persones amb un vincle veritable i una visió creativa compartida“.

Li he preguntat també si pot arribar el dia en què no siguem capaços de distingir l’original de la còpia, i m’ha contestat que la màgia del procés creatiu humà no serà fàcil d’imitar. “Que nostre senyor t’escolti”, li diria si cregués en algun Déu que no sigui el Freddie.

Publicat originàriament al blog de Comunicació Audiovisual