Formar part d’un departament de Comunicació d’un hospital públic en plena pandèmia sanitària mundial ha estat, ara vist en perspectiva, una de les experiències més trepidants i enriquidores de la meva trajectòria de 15 anys de professió en l’àmbit de les ciències de la comunicació. De fet, els periodistes estem acostumats a treballar sota pressió i moure’ns pel terreny de la immediatesa i la urgència. L’actualitat sempre ens fa córrer i allò que avui és notícia demà ja ha caducat, els informatius i les rotatives dels diaris no esperen, tot és per avui! Però malgrat ser una característica intrínseca de la nostra feina, gestionar la urgència en aquesta situació de crisi ha estat d’una gran magnitud. Mentre una part del món quedava paralitzada a causa del confinament i es tancaven escoles, empreses i tot tipus d’establiments, una dimensió a banda s’obria per als serveis essencials que seguíem bategant a deu mil revolucions per evitar l’anunciat col·lapse.

Durant l’emergència sanitària provocada pel coronavirus SARS-CoV-2, com a servei de comunicació vam haver de reorganitzar la nostra feina per atendre totes les necessitats comunicatives relacionades amb l’atenció a la COVID-19. Mai abans havíem viscut res similar, tot era nou i incert i calia ser curós i encertat en els missatges a transmetre -internament i externament- i fer-ho en el moment oportú. Era una crisi de característiques esperpèntiques i calia estar a l’altura de les circumstàncies. Ens vam organitzar per donar a conèixer les mesures de reorganització de l’assistència sanitària entre els pacients, familiars i ciutadania; per informar als professionals dels canvis d’organització interns i dels nous protocols molt canviants; per visibilitzar l’activitat i implicació de l’equip humà; i per liderar el protocol de Comunicació de Crisi en la difusió externa i l’atenció als mitjans de comunicació, entre moltes d’altres tasques que omplien les llargues hores de jornada laboral.

Aquest últim punt, de relació amb la premsa, va ser cabdal ja que tots els mitjans de comunicació del país, durant moltes setmanes, tenien un únic tema d’interès sobre la taula, EL CORONAVIURS, i necessitaven la col·laboració dels gabinets de premsa dels hospitals perquè els féssim arribar dades, testimonis i informació puntual, veraç i actualitzada. No només els mitjans del territori, sinó mitjans d’arreu del país i del món feien arribar les seves peticions. Aquest vincle amb els mitjans ja era estret però ho va esdevenir encara més. Ells ens necessitaven a nosaltres i nosaltres –el sistema sanitari públic de Catalunya- els necessitàvem a ells. Gràcies a la bona feina de centenars de periodistes, reporters i fotògrafs es va poder mostrar als ulls del món la feina impecable i l’esforç enorme que han realitzat tots els professionals que treballen en l’àmbit de la salut i de l’atenció a la dependència.

La voràgine viscuda ha constatat, una vegada més, que una bona majoria dels mitjans de comunicació actuen amb responsabilitat i professionalitat en moments de crisi. Tanmateix, d’aquesta experiència ens n’hem d’endur més lliçons. Els propis ciutadans hem de  jugar un paper actiu i serè per combatre la desinformació. Sobretot, durant els primers dies i setmanes de la pandèmia, van proliferar una sèrie de ‘fake news’ que -intencionades o no- generaven més confusió i entropia. A l’elevada dedicació que ja exigien les pròpies circumstàncies se li va haver de sumar un sobreesforç per desactivar totes aquelles informacions que no procedien de fonts oficials i circulaven per les aplicacions de missatgeria instantània i que moltes persones alimentaven, des de casa, avorrides pel confinament. És una qüestió de desconeixement no pas de mala fe. Molts d’aquests informadors improvisats es convertien en falses fonts d’informació. Va ser en aquest context quan el Consell Audiovisual Català va llençar una campanya que portava per nom ‘Atura’t, pensa i verifica’ que donava alguns consells per evitar convertir-nos en inconscients cultivadors de ‘fake news’. La desinformació també pot esdevenir un virus molt transmissible i, malgrat no ser mortífer, pot arribar a ser molt perillós. Ara és el moment de generar anticossos contra aquest agent infecciós i preparar la vacuna perquè, si arriben nous rebrots, no ens torni a contagiar mai més.