Fa uns dies, pensant sobre quin tema podia escriure en aquest blog, em va venir al cap una imatge molt especial de la festa major de Sant Roc d’Arenys de Mar, el meu poble.

El 2026 fa 21 anys que, per primera vegada, les dones de la vila van poder formar part d’aquesta festa en igualtat de condicions que els homes. Fins aquell moment, les dones només hi participaven com a captadores, mentre que els homes assumien el paper central de la celebració: portar les almorratxes i beneir pels carrers.

La fotografia que em va fer pensar en tot això és una imatge d’un grup de noies fent de captadores durant la festa de Sant Roc. Avui, mirar aquesta fotografia em permet entendre com era la celebració abans que les dones poguessin agafar una almorratxa i fer-la girar pels aires, beneint i cridant “Sant Roc!”, una sensació que per a mi és molt normal, però que elles mai van poder tenir.

Aquella imatge documenta un canvi que jo no vaig viure, però que avui puc veure.

Jo no vaig estar allà, no vaig viure aquell moment, però puc mirar una fotografia i imaginar-ho. Puc veure aquelles noies fent de captadores, puc veure com era la celebració i puc entendre, a través d’una imatge, que les coses no sempre han estat com les coneixem avui. I és així com una imatge es converteix en una forma de memòria.

Fa poc vaig veure en un reportatge una fotografia d’una dona iraniana en biquini, feta abans de la Revolució Islàmica de 1979. La imatge em va sorprendre perquè trenca amb la idea que moltes persones tenim actualment de les dones a l’Iran. Sense necessitat de paraules, aquella fotografia ens explica que les societats canvien i que allò que avui ens sembla impossible pot haver format part de la seva història en un altre moment.

La fotografia no explica per si sola tota la història, però ens obliga a fer-nos preguntes i és aquí és on crec que el món audiovisual té una força especial dins de la comunicació. No sempre necessitem paraules per transmetre una idea; una fotografia o un vídeo poden provocar una emoció, despertar un record o fer-nos qüestionar allò que creiem saber. Pot permetre que una generació conegui una realitat que ja no existeix, o conservar testimonis perquè anys després, algú els pugui escoltar.

Avui podem donar poca importància a fer una fotografia d’una festa, d’un carrer o d’una celebració familiar, però d’aquí a uns anys aquella mateixa fotografia serà una manera de saber com vivíem, què celebràvem, com vestíem, quins espais ocupàvem o què consideràvem “normal”.

Les paraules poden desaparèixer, els records es poden transformar i les històries poden anar canviant a mesura que passen de generació en generació, però una imatge pot quedar per sempre. Perquè les imatges no només expliquen el que està passant, també expliquen el que vam ser i on som ara. I és que, a vegades, no cal parlar per explicar una història, només cal mirar de prop.

Tot i això, avui ens trobem amb un nou repte: la intel·ligència artificial. Potser, en un futur, el valor d’una fotografia no estarà només en allò que mostra, sinó també en saber si va passar realment. Però bé, això dona per a un altre article.