La Comunicació de la Ciència no és un àmbit nou. Però les iniciatives per apropar-se a la necessaria utopia de comunicar el treball dels científics a la societat semblen en un moment d’especial ebullició. Centres de recerca, empreses, ONG i, com no podia ser d’una altra manera, científics, impulsen una agenda de la comunicació científica gairebé torrencial.

Hi contribueix igualment l’activitat d’organitzacions que tenen com a vocació principal la pròpia divulgació científica com, per posar alguns exemples, la European Network of Science Centres and Museums, l’European Science Events Association o, aquí, l’Associació Catalana de la Comunicació Científica i l’Observatori de la Comunicació Científica. Ens estarem apropant a una saturació?

Ben al contrari. Al marge de l’èxit o el fracàs individual de cada iniciativa, tot apunta a un desenvolupament encara més important de la Comunicació científica. D’una banda, l’escasetat de recursos econòmics que està afectant els centres de recerca els estimula a fer més visible que mai la seva utilitat social.

De l’altra, per fortuna, institucions com la Unió Europea treballen des de fa temps en la línia d’evitar fer Ciència a esquenes de la gent, promovent-ne la Comunicació. I es que, al final, encara que sigui de forma indirecta, és la societat la que influeix en l’avanç o el fre de la recerca -pensem per exemple en camps com la genètica o les nanotecnologies- i en l’assignació dels recursos.

Lligat amb això, queda un llarg camí per recórrer en la difusió del coneixement científic a través dels mitjans de Comunicació massius (on els especialistes en l’àrea estan patint especialment la crisi/transformació del sector).
Al menys, això sí, de moment podem gaudir d’iniciatives no especialment massives a nivell de públic però sí amb una notable bona salut i qualitat, com els programes Quèquicom (TV3) i Tres14 (TVE) o el simpàtic i interessant Pa ciència la nostra (emès per 12 ràdios locals catalanes i la televisió de l’Hospitalet).