No cal estar a favor o en contra de les propostes del moviments dels indignats per adonar-se’n. Encara que sigui per propi interès, tots i cadascun dels partits polítics haurien de saber veure en la rebel·lió el símptoma d’un canvi clar, més enllà dels debats ideològics (i aquests debats, evidentment, també es tenen entre indignats, com no podria ser d’una altra manera quan es parla de política!). La qüestió és que si els partits no aprofiten les noves eines que posen al seu abast les TIC, es veuran superats per la societat -indignada o no tant- que sí ho està fent des de ja.

La comunicació política ha de canviar i no en la direcció de traslladar la propaganda cega i unidireccional habitual als espais digitals, sinó en la d’obrir els partits polítics de forma efectiva a la participació dels ciutadans amb inquietud política -n’hi ha més dels que sembla i són líders d’opinió d’altres menys implicats- gràcies a les xarxes. Això, és clar, si els partits volen continuar tenint el paper central que ocupen en el nostre sistema democràtic; un paper que serà més i més discutit si no saben ser canalitzadors efectius de la voluntat popular.

Però, i els indignats? Estan utilitzant de forma perfecta la Comunicació 2.0 per difondre els seus punts de vista i propostes? Segurament no. Per les mateixes característiques del moviment -no uniforme, impulsat espontàniament des de la societat civil- no pot funcionar com un rellotge. Però, amb tots els defectes i limitacions de l’entropia digital i de la confusió assambleària (un caos, en tot cas, bastant organitzat amb els recursos disponibles), el missatge cap a la classe política és clar. Ja no val governar amb més o menys encert però d’esquenes a la ciutadania. Democràcia real ja? És utòpic, però marca una direcció més clara del que molts es voldrien pensar.