Comfluència

Dialogant amb l'entorn

#Indignats, partits polítics i Comunicació 2.0

No cal estar a favor o en contra de les propostes del moviments dels indignats per adonar-se’n. Encara que sigui per propi interès, tots i cadascun dels partits polítics haurien de saber veure en la rebel·lió el símptoma d’un canvi clar, més enllà dels debats ideològics (i aquests debats, evidentment, també es tenen entre indignats, com no podria ser d’una altra manera quan es parla de política!). La qüestió és que si els partits no aprofiten les noves eines que posen al seu abast les TIC, es veuran superats per la societat -indignada o no tant- que sí ho està fent des de ja.

La comunicació política ha de canviar i no en la direcció de traslladar la propaganda cega i unidireccional habitual als espais digitals, sinó en la d’obrir els partits polítics de forma efectiva a la participació dels ciutadans amb inquietud política -n’hi ha més dels que sembla i són líders d’opinió d’altres menys implicats- gràcies a les xarxes. Això, és clar, si els partits volen continuar tenint el paper central que ocupen en el nostre sistema democràtic; un paper que serà més i més discutit si no saben ser canalitzadors efectius de la voluntat popular.

Però, i els indignats? Estan utilitzant de forma perfecta la Comunicació 2.0 per difondre els seus punts de vista i propostes? Segurament no. Per les mateixes característiques del moviment -no uniforme, impulsat espontàniament des de la societat civil- no pot funcionar com un rellotge. Però, amb tots els defectes i limitacions de l’entropia digital i de la confusió assambleària (un caos, en tot cas, bastant organitzat amb els recursos disponibles), el missatge cap a la classe política és clar. Ja no val governar amb més o menys encert però d’esquenes a la ciutadania. Democràcia real ja? És utòpic, però marca una direcció més clara del que molts es voldrien pensar.

2 respostes a «#Indignats, partits polítics i Comunicació 2.0»

  1. Crec que tots, integrats (en el sistema) i indignats (contra els que manen), comparteixen un mateix error de principi: entenen la Comunicació 2.0 com un instrument (la multiplicació dels pans i els peixos) enlloc d’allò que veritablement implica, que és diàleg. Tots parlen molt, però pocs conversen.

  2. La comunicació 2.0 ha de servir per configurar una nova i gran àgora de debat entre les classes política i financera amb el poble indignat o no, però que paga impostos per mantenir aquest sistema del “benestar” per trobar punts de millora en comú. El poble parla només amb el vot quan hi han dates electorals. Quan parlen els polítics elegits pel poble amb el poble? Ara es quan ho poden fer de debó.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

    Categories

    Arxiu

    Autors

    33 posts
    12 posts
    2 posts
    5 posts
    104 posts
    4 posts
    4 posts
    80 posts
    2 posts
    68 posts
    3 posts
    48 posts