L’escola de Palo Alto ens deia que tot comunica. No és necessari que hi hagi intenció de comunicar per fer-ho, afirmaven Watzlawick, Jackson i Beavin-Bavelas en el seu primer axioma de la comunicació. Comunica la roba que duem posada, la manera com caminem, la colònia que portem, els gestos que fem amb les mans, el to de la nostra veu, i, és clar, allò que diem… però també allò que no diem.

Com afirmava en Martí Francàs al darrer article publicat en aquest blog, el silenci pot ser tan poderós com les paraules. Com saben molt bé les persones que es dediquen a la interpretació i també els locutors i les locutores de ràdio, l’absència de so té una força comunicativa brutal. El músic John Cage ho va demostrar a la seva famosa peça 4’33’’. Aquesta composició o, més aviat, no-composició, consisteix en quatre minuts i trenta-tres segons de silenci. Quan la interpretava, Cage s’asseia davant del piano, es posava les mans damunt dels genolls i romania immòbil fins al final de l’obra. A la sala, se sentien estossecs, xiuxiuejos i el frec incòmode dels culs en les butaques, que ajudaven a accentuar encara més l’eloqüència del silenci i feien que l’obra fos sempre radicalment diferent en cada nova interpretació.

Ja sigui amb gestos, olors, paraules o silencis, sovint el que comuniquem no és sempre el que realment volem comunicar. La millor comunicació és la que té un objectiu, la que es prepara, la que respon a una estratègia determinada. La bona comunicació es planifica i és fruit d’una reflexió prèvia. Això se’ns aplica als individus, però també a les empreses –que, al capdavall són grups de persones organitzades, amb un propòsit determinat i uns recursos que els permet assolir-lo– que, com més planifiquen els seus missatges, millor comuniquen.

Em direu que no tot es pot preveure. Us dono la raó. Vivim en un entorn cada cop més incert. El que pensem que passarà demà probablement no passarà i el que imaginem que no podria succeir mai, acaba succeint. Una nova tecnologia pot acabar transformant de la nit al dia la nostra manera de viure i veure el món. També una pandèmia. O una guerra. O un escàndol en una entitat financera. Tot i així, com saben els actors, la millor improvisació és la que es prepara. Planificar la incertesa és la millor manera d’estar preparats per fer front als canvis.

Les persones –i, per tant, les empreses– som esclaves dels nostres gestos, les nostres paraules i els nostres silencis, però som lliures de decidir quin ha de ser el guió que els dirigeixi.