Si ens haguessin dit fa uns anys que els temes que marcarien l’agenda mediàtica del 2021 a casa nostra serien una pandèmia, l’erupció d’un volcà a les Illes Canàries o la marxa de Messi del Barça, no ens ho haguéssim pas cregut. De totes aquestes situacions, que bé mereixen ser considerades com a catàstrofes, la del volcà ha estat la més recent en arribar. Ens ha donat imatges molt impactants, però també una nova oportunitat per veure un seguiment periodístic un pèl desmesurat.

Des de l’inici de l’erupció del volcà, el 19 de setembre, hem après a posar l’illa de La Palma al mapa i a conèixer els tipus d’erupcions que hi ha i com afecten les cues de lava, les cendres i els fums. Les imatges que vèiem els primers dies, en un minut a minut gairebé constant, ens van semblar espectaculars, de pel·lícula, i mereixedores de ser mostrades pel seus criteris de noticiabilitat (novetat, proximitat, relativament infreqüent…). El volcà va tenir programes especials, tertúlies i enviats especials i va ser tema d’obertura per a molts informatius. Però què ha passat des d’aleshores?

Després de més d’una setantena de dies plens de llum, foc i destrucció, en els quals s’han obert al volcà més boques que en un concert de cant coral, molts mitjans segueixen fent una actualització diària de la situació del volcà, dedicant part del seu temps i recursos a informar sobre novetats que poc afectaran ja en la comprensió de la situació per part de l’audiència, més enllà de les pròpies persones que se’n puguin veure afectades.

L’espectacularitat de les imatges prima per sobre de tota la resta i força a fer-ne un seguiment frenètic i continuat que pot acabar sent contraproduent per a la voluntat informativa. Si el temps és limitat, que ho és, i el dediquem en excés a la cobertura d’un sol tema, molts altres se’n quedaran fora, el que sens dubte és un cost d’oportunitat molt elevat a nivell periodístic. Mentre veiem la lava baixar, potser podem aprofitar per pensar-hi.